Feia molts i molts anys que no veia una campanya tan participada i fulminant com l’engegada per nombrosos col·lectius, entitats i organitzacions de l’àmbit llibertari en aquests dies. Cert és que en la seva difusió hi han participat amb entusiasme sectors que amb el moviment anarquista hi tenen ben poc a veure, com socialistes i ciudadanistes que, en plena campanya electoral, l’han utilitzada com munició en les seves campanyes de desprestigi de l’independentisme i de blanquejament de l’estat autoritari espanyol.
Però això no és culpa dels promotors, que al llarg d’aquestes dècades han mostrat el seu rebuig a que la memòria del Puig Antich fos “utilitzada” per cineastes, autors de llibres i en general per gent no pertanyent al moviment llibertari.
Malauradament la mateixa contundència i persistència en la defensa de la persona i de les seves idees, no s’ha manifestat gairebé de cap altra manera: no hi ha hagut res ni remotament comparable, per virulència i extensió, a l’hora d’exigir per la via legal i política l’anul·lament del judici al Salvador i el processament dels seus responsables. Ni tampoc iniciatives d’escratxe i assetjament dels assassins (el Carlos Rey, el fiscal que el va dur al garrote vil, viu encara, després d’una vida exercint com a docent universitari i advocat – regularment inscrit al Col·legi professional – a Barcelona, en absoluta tranquil·litat). Ni una referència explícita i constant als principis que inspiraven la lluita d’aquell company (que no era antifranquista, si no anticapitalista, i basada en l’acció directa).
És una manca de coherència que sobta, així com sobta el sopor indiferent amb que s’han rebut un any rere l’altre la infinitat de manipulacions de la memòria de maquis i revolucionàries per part d’actors, polítics, artistes, historiadors i, sobretot, institucions: des de declaracions de ministres del govern d’Espanya sobre la lluita dels combatents de la columna Durruti a França, a l’escarni de considerar el cap de l’escamot que va emboscar en Quico Sabater “víctima del terrorisme”, tot passant per les infames lleis de memòria (ara) “democràtica”.
Així com el reguitzell d’insults a la memòria del Puig Antic (per a gran part de la premsa ell i els últims afusellats pel franquisme segueixen essent – i ho diuen – homicides ajusticiats com a tals) i la impunitat de les institucions – i dels sicaris que el van condemnar-, no han suscitat mai cap reacció d’indignat rebuig i condemna com la que hem vist aquests dies.
Això, per si sol, hauria de ser motiu de reflexió profunda sobre com s’està duent a terme, en les esferes d’ideologia revolucionària, la batalla per la memòria i sobre com aquesta s’imbrica, o no, amb les lluites de l’actualitat.
Però hi ha més. Per una banda la voluntat patrimonialitzadora del record del company. És una pulsió molt perillosa, perquè porta a convertir una persona en màrtir i, més tard, a l’autoproclamació de vestals i sacerdots, encarregats de vetllar per la seva sacralitat. Vestals i sacerdots que decideixen qui te dret d’invocar-la i qui no, de manera gairebé sempre arbitrària: va haver-hi més solidaritat entre sectors de cristians de base que dels antifranquistes de matriu estalinista, com comissions i PSUC, i en canvi avui els segons es toleren, mentre que els primers se’ls increpa.
Per l’altra una actitud censora realment indigna e incompatible amb els postulats llibertaris: una cosa és criticar una obra amb intenció artística i una altra ben diferent exigir-ne la retirada amb un assetjament poc argumentat i cridaner per xarxes.
I finalment la desproporcionalitat: estem parlant d’una instal·lació d’un artista local en un poble. Una exposició amb finalitat de denuncia de la continuïtat entre el règim assassí de Franco i el règim del “todo atado y bien atado”. Quina frívola arrogància és aquesta que t’empeny a condemnar una iniciativa modesta i clarament amb poca capacitat d’incidència política i comunicativa, només per la utilització (potser desencertada, però raonada i explicada) d’una foto del “teu” màrtir?
Hi havia la possibilitat d’obrir un debat enriquidor sobre la modernització dels mètodes d’un estat que en essència (és a dir la defensa de relacions de força favorables al capital i als altres poders) no ha canviat, la persistència de conflictes de classe i nacionals que no troben altra resposta que la repressió i, al mateix temps, sobre la diversitat radical i inconciliables entre les dues filosofies o maneres de combatre un mateix estat que encarnen els dos personatges.
No, s’ha preferit llançar que rebia comentaris (com ara “el fugat golpista que ha atacat la democràcia”), d’explícita acceptació del relat hegemònic.
Trobo que ha estat una enorme patinada que per sort no ha afectat a la totalitat del moviment llibertari, ja que són molts els col·lectius i les persones que porten endavant en el dia a dia una tasca de defensa real de la memòria de la lluita per la revolució social, indissociable de les lluites de justícia social i ambiental, de visió antipatriarcal, de defensa de la llibertat.
ishi 