He somiat que l’alcaldessa de la meva ciutat convocava una roda de premsa davant de la comissaria central de la policia, on durant dècades centenars de persones han estat torturades, vexades, humiliades per lluitar contra injustícies i abusos. On, fa només uns mesos nois i noies espantats i indefensos – culpables de manifestar-se asseguts o de dur banderes – havien estat maltractats, amenaçats, insultats per homenots armats histèrics i fanatitzats.
L’alcaldessa anunciava a la premsa la seva contundent condemna de totes les violències que, en nom de la llei i l’ordre, els sectors més vulnerables de la ciutat patien dia rere dia, any rere any, generació rere generació a la seva ciutat, al seu país, al mon sencer.
Amb posat ferm i fitant les càmeres exigia l’immediat processament davant de tribunals populars de tots els responsables de crims contra la humanitat – sicaris que havien turmentat fins a la mort joves opositors al regim, encobridors de crims de guerra, jutges prevaricadors còmplices d’una de les dictadures més sanguinàries que es recordin, oligarques que devien les seves fortunes al treball esclau, traficants d’éssers humans, destructors del medi ambient –, processament seguit del reconeixement públic per part dels culpables dels delictes comesos, la retirada de pensions, privilegis i patrimonis i l’exili o condemna a viure en barris de l’extraradi per l’equivalent d’un salari mínim.
Afirmava, l’alcaldessa, subratllant cada paraula, que el més gamberro i desvergonyit dels esvalotadors que cremaven barricades, per molt mala persona que fos, defensava la causa correcta, la de la denuncia d’injustícies, i que el millor dels defensors de l’ordre establert, per molt excel·lent persona que fos, defensava en canvi un ordre basat en la imposició, la brutalitat, el sofriment i la mort.
Acabava, la nostra alcaldessa, aixecant el puny i dient que ella no era l’alcaldessa dels propietaris de diaris i televisions, dels banquers, dels especuladors que foragiten la gent dels seus barris, dels mercaders que ens expropien de i fan negoci amb tot allò que és necessari per a la vida, ni dels jutges i policies i guardaespatlles i matons i carcellers que intimiden i agredeixen a la gent d’a baix quan molesta o es revolta contra la gent d’amunt. Que ella era l’alcaldessa dels esclafats, oprimits, explotades, reprimides, solidàries, rebels, de la bona gent treballadora, empàtica, compassiva, respectuosa i digna, que n’hi ha molta, d’aquesta ciutat i que la institució que ella presidia era d’elles. I que les convidava a fer-la seva, fent-ne fora paràsits i venuts.
Que n’arriben a ser, d’absurds i poca solta, els somnis!
ishi 