La participació de la cavalleria lleugera de la progressia espanyola, política i intel·lectual, (per entendre’ns els Cerques, els Juliana, les Coixets, els Coscubieles-Rabell i els seus seguicis d’historiadors italians i més xavalla) a la guerra a l’independentisme tenia com a punta de llança la narració d’un moviment dominat per la burgesia catalana pujolista post convergent egoista i xenòfoba al tres per cent.
Segons aquests refinats analistes, l’enemic real d’aquests nacionalistes perifèrics no eren monarquies, exèrcit i Ibex 35 (per altra banda blanquejats sota una capa vigorosa de “normalitat constitucional ergo democràtica”), si no el poble treballador i explotat naturalment espanyol (els nascuts al Bangladesh o a Tibisora anaven implícitament en el mateix paquet) que els malvats prucessistes pretenien privar de la seva espanyolitat.
Contra aquest enemic colpista – que fins i tot arribava a aberracions d’inaudita brutalitat com imposar lleis per majoria simple en un parlament- , aquesta progressia invocava l’actuació de les estructures de la paternal monarquia borbònica, amb la seva democràtica Guàrdia civil del pluri-decorat general Galindo, la Policia Nacional, del decoradíssim Billy el Niño, l’exèrcit (dels reservistes que afusellarien – decorats o no – uns 20 milions d’espanyols per amor de pàtria) i una magistratura coneguda arreu per ser l’única al mon prou desacomplexada i moderna com per aplicar el delicte d’odi (contra minories), a les categories que acabo d’esmentar (que sens dubte son minories, malgrat disposar del 99% de l’arsenal i de la musculatura disponible en territori espanyol).
Anyway. Com és sabut en aquesta heroica batalla els defensors de la unitat d’Espanya han sortit, un cop més, vencedors. Això implica que els convergents trespercent burgesos catalans s’hagin dissolt, emigrat i que els proletaris naturalment espanyols – a més de poder finalment parlar i respirar en espanyol en Catalunya (que és terra espanyola carai!) – s’han repartit les riqueses i propietats de bancs i multinacionals? Doncs no. Resulta que els post convergents i els seus escolanets estan on sempre han estat en el últims 40 anys, és a dir gestionant l’estat a través de la seva autonomia de fireta i repartint les engrunes que els Florentino Perez i latifundistes establerts a Madrid deixen caure de la taula. Això si, sense cove i sense peix i amb un AIXÒ NO TOCA, gravat al pompis.
Qui és doncs que ha estat anorreat, eliminat, esborrat en aquesta valent contesa on els nostre paladins d’esquerres de l’espanya una i no quaranta i una han ajuntat esforços amb legionaris, toreros, tertulians de tele 5 i serveis secrets?
Doncs els CDR, doncs l’associacionisme, doncs les desenes i desenes de milers de persones, pagesos, estudiants, mestres, sanitaris, aturats, autònoms, fusters, obrers, bombers, portuaris, pescadors … o sigui aquelles forces que havien protagonitzat un intent inèdit de “repolitització d’allò local”. L’últim intent d’aquell cicle que deia “pensar globalment, actuar localment”.
Allò que han aconseguit els nostres valents progres és desactivar, castigar, aïllar, invisibilitzar un moviment radicalment antifeixista (potser el moviment antifeixista més ample i difós d’Europa), de democratització radical de la política (quants moviments a Europa des de finals de la II guerra han vist néixer 300 assemblees locals en un territori de 7 milions d’habitants ?), d’impugnació d’un dels règims més autoritaris i sens dubte més corruptes del continent, de denuncia dels límits de la forma estatal i d’Europa (que per a alguns d’aquests progres neo-monàrquics fins fa 4 dies era la « fortalesa del capital i la guerra « ).
Semblaria una aberració, oi ? Gent « progressista » que escanya un moviment popular… però si mirem els orígens d’aquests escamots de partidaris de la dependència catalana, veiem que això forma part del seu ADN polític, o una mena de vocació professional: fins i tot cronològicament – en el cas d’alguns d’ells – són els mateixos que van enfonsar l’experiència comunista a la societat italiana, neutralitzar les lluites autònomes a la transició franquista, aturar els intents de salvar el Puig Antich, recuperar, fagocitar i convertir en merda tots i cada u dels intents de resposta contundent al sistema d’opressió (des de la lluita armada a les vagues de l’aigua, a les ocupacions a l’antinuclear) que hi ha hagut en el nostre entorn en els darrers 40 anys.
Progres, amb les vostres apèndixs “cosmos” i “posmos”, no ens enganyeu, el vostre enemics sempre hem estat nosaltres, aquells que posàvem en perill que qüestionem l’ordre establert que us ofereix aixopluc i identitat, per miserable que sigui. Sempre i només nosaltres.
ishi 