El 2 de març proper es complirà el 48 aniversari de l’assassinat a la presó Model d’en Salvador Puig Antich.
Un any més se’l recordarà des d’àmbits molt diferents: les seves germanes que mai han deixat de denunciar aquell crim, els seus companys de militància, que han mantingut la memòria de la seva lluita, organitzacions llibertàries, que el reivindiquen com “un dels seus” i molta gent que de manera directa o indirecta va quedar marcada per la seva mort.
L’única iniciativa fins ara que afirma la seva execució com un crim abjecte, del règim, però amb responsables directes i complicitats, és la querella argentina, amb la causa oberta contra el seu assassí intel·lectual en base al principi de justícia universal.
Carlos Rey va ser qui va redactar, planificar i fer executar el suplici d’en Salvador amb garrot vil. Jove militar amb estudis de dret, aquell franquista que fins avui mai ha mostrat cap signe de penediment va fer carrera en la mateixa ciutat: advocat inscrit al Col·legi, docent de dret a una universitat, veí d’un barri ric de Barcelona, ha gaudit de total impunitat i, des de l’obertura de la causa per la jutgessa Servini, rep la protecció descarada del règim borbònic.
Aquest fugat de la justícia internacional – que a Alemanya hauria estat jutjat al tribunal de Nuremberg i a Itàlia molt probablement eliminat per una “Volante rossa” en la postguerra – ha estat tractat per la premsa amb una discreció i un respecte exquisits, amb cortesia professional pels seus col·legues advocats, però també premiat amb la indiferència dels seus conciutadans.
No soc prou coneixedor del dret internacional per saber si davant l’actitud de complicitat de les autoritats espanyoles podria fer-se càrrec del compliment de l’ordre de captura internacional algun altre subjecte (com van fer organitzacions jueves perseguint criminals nazis amagats arreu del mon). Sigui com sigui i ja que l’home aviat serà carronya per llei natural (força més poderosa que les sentències del Tribunal Suprem) no calen actuacions de força.
N’hi hauria prou – i no per legítim desig de venjança, si no per decència col·lectiva, dignitat democràtica, sentit de justícia, consciència de classe – que en els últims anys de la seva immerescuda existència el botxí del Salvador sentís el pes del menyspreu, del rebuig, del dolor que va provocar en la part més humana d’aquest poble.
Maneres n’hi ha: campanyes per tal que el Col·legi d’advocats en decreti l’expulsió, escratxes com els que es feien a Argentina contra els militars de la dictadura, pressions perquè l’ajuntament (amb una alcaldessa nascuda el dia en que Puig Antich acabava la seva vida a una sala de la Modelo) declari solemnement Carlos Rey persona no grata a Barcelona…
Recordar és un deure, commemorar els difunts amb actes, ofrenes i parlaments està molt bé i és necessari. Però no suficient. Els feixistes criminals en aquest país no han pagat ni reconegut mai cap culpa (excepte Carrero Blanco, Meliton Manzano i 4 més) i això tots els pobles que han patit dictadures saben que no pot portar a res que no sigui perpetuació d’injustícies, dominació i degradació dels valors que mouen un cos social.
Si més no simbòlicament – i constatada reiteradament la continuïtat de l’estat actual amb el franquista – ens correspon a nosaltres, la gent, la tasca de dur a terme tasques de desgreuge.
ishi 