L’”esquerra”, entesa genèricament com la part de la societat que té (o tenia) l’ambició de modificar ordres socials basats en relació de dominació (de classe, gènere, raça, cultura, espècie)inspirant-se en valors oposats als vehiculats per les ideologies de poder (religioses, econòmiques, polítiques), està en crisi. És més, segons alguns ha mort, segons uns altres es troba en un estat terminal. Per a molts si vol sobreviure s’ha de reinventar.
Molts, intel·lectuals i organitzacions, especialistes en ciències socials i professionals de la política, han estudiat i descrit el fenomen, alguns han elaborat fórmules destinat a renovar l’espai i els subjectes que l’habiten o haurien d’habitar-lo. Molts altres fan com si res i, per poc que aconsegueixin quatre escons en alguna institució representativa, passen de la negació del concepte mateix (“ja no té sentit parlar en termes d’esquerres i de dretes”) a estirar-lo com un xicle fins encabir-hi el partit columna del règim del 78, paladí de la monarquia borbònica i de l’Otan. N’hi ha que davant la multiplicació de contradiccions i nous problemes adopten l’actitud del cavall de la Granja dels animals, de Georges Orwell: cal treballar més (el famós “picar pedra”). I finalment comencen a ser nombrosos aquells que miren amb perplexitat i una irritació creixent l’actual patchwork de petits dogmes, de nous tabús, de llenguatges inventats que configura la nova “cultura d’esquerres”.
Les “noves” esquerres
Un espai artificiós on la lluita s’ha transmutat en protesta, l’enemic de classe en adversari, la injustícia estructural de l’explotació en la corrupció d’unes elits dolentes i llunyanes, l’opressió en abusos de poder. On els valors de dignitat, igualtat i respecte s’han vaporitzat entre les boires dels relativismes. On la paraula radicalitat s’ha assimilat a pedrada. On del subjecte revolucionari ha quedat el subjecte o, més aviat, una multitud de subjectes/identitats; això si, ben categoritzats i travessats per les sagetes de la interseccionalitat com un exèrcit de sants Sebastians.
Personalment el que em crida més l’atenció en aquest poti poti impregnat de valors mig religiosos mig liberals és la figura i el rol del que va ser l’intel·lectual orgànic”. La “nova política” ha caricaturitzat aquest concepte, tal com ho ha fet amb la totalitat del pensament gramscià (i, posats a dir, del marxisme en general) reemplaçant-lo “de facto” amb el més modern i cool “líder”, que té a tot a veure amb la cultura empresarial ianqui i res amb la tradició dels moviments revolucionaris.
L’intel·lectual, “organic”?
Als anys 70 l’intel·lectual orgànic era el subjecte, individual o col·lectiu, que centrava la seva mirada en la complexitat de les relacions socials i dels conflictes que les modificaven per restituir-ne la comprensió al conjunt de la classe de la qual era part integrant (orgànica). El seu pensament es nodria alhora de les experiències de lluita i d’autoorganització de les classes dominades, de l’estudi de les dinàmiques i mecanismes de dominació, d’elements de cultures populars encara vives, dels debats intensos que es generaven entre organitzacions a través d’una xarxa atapeïda de mitjans de comunicació, publicacions, espais físics disseminats per tots els territoris per on fluïen de forma incessant idees i experiències i també dels coneixements emprestats a la cultura burgesa.
En aquella dècada, en que es va produir el passatge del model de producció capitalista del fordisme al post-fordisme vam assistir al fenomen d’entrada massiva de fills de classes populars en una institució fins llavors reservada a les classes benestants: la universitat.
La universitat, la nova/vella morada de l’intel·lectual
I, paral·lelament es van començar a assecar les fonts de legitimació del pensament d’esquerres, que va emigrar des de les fàbriques, els carrers, els barris, les assemblees i reunions de partits i comunitats de lluita i les cosmovisions populars cap a les talaies acadèmiques i mediàtiques.
Inicialment molts van veure aquesta novetat com a una conquesta democràtica i una manera d’aviar masses de joves formades en el camí de les utopies transformadores, com a nous quadres de partits, sindicats i organitzacions revolucionàries i agents que facilitarien l’emergència d’un teixit cultural capaç de canviar les tendències hegemòniques, culturals i polítiques, en societats senceres.
Després, entre repressió, la travessia del desert començada als anys 80, la fi dels sistema bipolar, el gir dels partits comunistes europeus i els embats cada cop més ferotges del nou sistema globalitzat, ja no va haver-hi temps per a una reflexió crítica sobre els efectes reals que la proletarització dels ateneus (no tots, per cert, n’hi ha que segueixen rígidament reservats als fills de les classes dominants) havia tingut en les nostres societats.
La universitat i l’esquerra
Avui però, tot i el retard, és extremadament pertinent fixar la mirada sobre la relació especial que s’ha establert entre “allò que anomenem esquerra” i la Universitat.
La primera observació, gairebé una obvietat, és que aquesta institució continua, i cada vegada de manera més impúdica, estant al servei de la economia, la capitalista i, més concretament de les empreses, multinacionals o no, financeres, productives o tecnològiques que troben en els campus l’ecosistema que els permet entre d’altres abaratir costos en investigació, desenvolupament i organització. En el nostre país un govern tripartit – d’esquerres – va beneir aquest maridatge creant fins i tot una conselleria anomenada d’universitat i empresa.
El servei que la universitat presta a l’estabilitat i realimentació del sistema però no es limita a la dimensió tecnològica, tècnica o comunicativa. Les ciències socials són tan o més funcionals en aquest sentit, i no només perquè formen els futurs periodistes, advocats, professors, mestres, funcionaris, tècnics segons patrons conformistes i d’ adhesió a l’ordre establert si no que, i aquesta és potser la novetat, també defineixen i produeixen pràctiques, teories i objectius dels sectors que configuren l’actual “oposició al sistema”.
Des dels moviments contra la guerra al pack d’allò “políticament correcte” importats dels campus d’Estats Units fins a la fabricació en despatxos madrilenys de nous partits inventats per representar en àmbit parlamentari sectors juvenils de petita burgesia a risc de retrocessió (rebatejats, això si, “classes populars”), passant per la fabricació de milers i milers d’investigacions, informes, tesis, tesines, publicacions, estudis, articles que anatomitzen gairebé tot allò que en una societat es mou en sentit crític, la universitat, amb els seus llenguatges i codis, categoritzacions i jerarquies, ha vingut colonitzant gran part dels moviments.
La universitat impregna la nova esquerra (quan no la crea)
La colonització també és física, amb una legió d’ex fills de classe obrera o menestrals protagonistes d’un flux continu, tan caòtic com accelerat d’intercanvis entre despatxos i aules i una galàxia de partits, sindicats, fundacions, ONG, observatoris, associacions, cooperatives. Totes elles entitats amb múltiples funcions o objectius fundacionals, cap d’ells revolucionari o anticapitalista. Una galàxia que mantenia i manté vincles simbiòtics amb les institucions de l’estat en una relació de dependència on la dissidència és tolerada i fins i tot afavorida sempre que no interfereixi activament en el funcionament de l’organització socio-econòmica.
És un substrat en el qual han nascut i neixen nous significants i significats, noves línies discursives, es trasplanten projectes i propostes importades, s’hi conreen idees experimentals barrejades amb tradicions de lluita autòctones. On s’hi configura, en definitiva, la “nova cultura d’esquerra” que es defineix per una obsessiva tendència a categoritzar i fragmentar fenòmens socials i identitats, la individualització dels drets, la fe en la tecnologia i el pensament científic, la mediació com a única via de superació del conflicte – sempre considerat negativament – i una implícita i total acceptació del marc ideològic i socioeconòmic hegemònic (sempre millorable), així com de la forma estat, liberal i burgesa occidental.
L’entramat, acadèmia/nous moviments, penetra en la complexitat del conflicte social, però no per acompanyar-lo o reforçar-lo, si no per reconduir-lo o traduir-lo, amb una inversió a 180º del procés de creació de pensament d’esquerres: el combat social ja no és font de coneixement i valor, i els seus protagonistes tenen accés només com a convidats esporàdics en els llocs on s’exposen i es transmeten idees i sabers – llocs reservats a qui ostenti una titulació, és a dir la prova d’haver complert amb els requisits marcats pel sistema-. Ambdós – llocs i actors de les lluites – han esdevingut objecte d’estudi, un material que alimenta el sistema de producció acadèmic en un procés ja normalitzat de cannibalització de la creativitat que encara s’entesta a aflorar a les perifèries del sistema.
No és que els ateneus catalans no hagin estat i no siguin un terreny de confrontació política. Ni que les poques o moltes persones amb pensament crític i/o consciència política que s’hi guanyen la vida no mostrin compromís i coherència amb valors i ideals posant al servei d’iniciatives o organitzacions els propis coneixements i energies o, fins i tot arriscant-se a perdre privilegis o seguretat; tanmateix ben rares vegades aquesta actitud va més enllà de la implicació individual o d’iniciatives de declaració simbòlica col·lectiva. Les treballadores de la fàbrica universitat articulen a vegades lluites en defensa de drets laborals esquitxades de corporativisme, però mai en qüestionen el comandament.
Do you remember “col·lectivització dels mitjans de producció”?
Mai, que jo sàpiga, hi ha hagut un projecte articulat d’impugnació o reapropiació popular de la institució mateixa, del seu rol i funció dins de la cadena de producció ideològica capitalista. Cap proposta que s’assembli a les ocupacions dels anys 70, cap intent de reformular d’arrel els objectius de l’estructura, qüestionar la seva funció d’engranatge de la maquinària capitalista, transformar-la en una eina al servei de societats en lluita per la vida.
La responsabilitat política d’aquests situació és col·lectiva i en primer lloc del que queda d’organitzacions amb aspiracions vagament revolucionàries i d’aquelles que tenen l’agosarada ambició de “defensar les classes populars”. Organitzacions que sembla hagin esborrat dels propis programes i estratègies polítiques un dels objectius fonamentals de la lluita social: la col·lectivització dels mitjans de producció. Uns mitjans que en aquest cas produeixen algunes de les mercaderies més preuades del capitalisme globalitzat.
Una esquerra que tingui algun record de si mateixa hauria de posar al centre de la pròpia reflexió una estratègia dirigida a portar al cor d’aquesta industria el conflicte, confrontant la direcció que hi exerceixen elits econòmiques i castes polítiques.
No es tracta d’assaltar “rectorats d’hivern”, n’hi hauria prou amb iniciar campanyes, on organitzacions d’estudiants, comitès de treballadors, professorat afí podrien fer el paper de quintes columnes, per obrir locals, laboratoris, infraestructures, equips d’investigació a tots els subjectes protagonistes de lluites laborals, de defensa del territori, de la cultura, la llengua, els drets, per nous models energètics, urbanístics, de gestió de l’aigua i dels recursos etc. Tot recordant que la institució és nostra, no del BBVA, ompliríem els seus espais d’un nou sentit, creant comunitats de coneixement multidisciplinari – on els sabers de les organitzacions populars serien de nou valoritzats -, participació àmplia i lluita.
ishi 