VICTIMES

ETA neix l’any 1959 i es dissol definitivament l’any 2018. 59 anys de lluita armada. La GC li atribueix en total 817 morts (478 policies i militars).

El franquisme va iniciar amb el cop militar de 1936 i va acabar – diuen – l’any 1978. 42 anys. Els morts que va provocar van ser centenars de milers, centenars de milers les persones empresonades, torturades, violades. MĆ©s alguns centenars d’assassinats en els anys posteriors per ma de forces policials o paramilitars.

En el primer cas el regne d’Espanya ha implementat una legislació d’excepció que implica tota mena de suspensió de drets, cadenes perpetues encobertes, polĆ­tica de dispersió, maltractaments i tortures per als combatents, i penes severes per a qui els doni recolzament o simplement els consideri tals i no ā€œterroristesā€ (ā€œenaltiment del terrorismeā€). Per altra banda les vĆ­ctimes d’ETA reben distincions, els seus familiars pensions i Ć©s durament castigat (pel delicte d’ ā€œescarni a les vĆ­ctimes del terrorismeā€) qualsevol que no accepti el relat oficial.

En el segon cas, el del franquisme,  el victimari mai ha estat incomodat i les vĆ­ctimes s’han hagut de conformar amb no haver rebut mĆ©s i poder-ho explicar.

Des de fa uns anys però, i davant d’unes institucions internacionals – el treball dels hereus dels venƧuts no preocupa gaire – entestades en recordar detalls   com que l’estat espanyol Ć©s el segon al mon en nombre de desapareguts, han comenƧat a sortir de la mĆ niga de ā€œgoverns d’esquerresā€ lleis destinades a recuperar una fumosa i no ben definida ā€œmemòria democrĆ ticaā€. Pomposament inspirades en els principis de ā€œveritat, reparació i garantia de no repeticiĆ³ā€ insinuen unes tĆ­mides (i ja reiteradament i clamorosament violades) prohibicions d’enaltiment del franquisme i d’escarni de les seves vĆ­ctimes. Fins i tot hi són previstes per als infractors algunes multes – inferiors en general a les que et poden caure per escriure en una paret ā€œllibertat d’expressiĆ³ā€ – i per a les vĆ­ctimes diplomes i exhumacions.

Aviat li tocarĆ  el torn al Parlament de Catalunya, que votarĆ  la seva pròpia llei de ā€œmemòria democrĆ ticaā€.

I un es pregunta: posats a jugar el joc de la democrĆ cia representativa, perquĆØ no exigir que tant a vĆ­ctimes com a executors s’apliquin, tant en un cas de terrorisme com en l’altre, exactament els mateixos criteris i tipus penals (o administratius)? O Ć©s que algĆŗ considera que el franquisme escampĆ  menys terror que la ā€œbanda armadaā€? O que les vĆ­ctimes ā€œrogesā€ tenen menys drets que les altres?

Una sola llei antiterrorista i un idĆØntic tractament per a totes les ā€œvĆ­ctimes del terrorismeā€.

M’agradaria molt sentir els arguments per oposar-s’hi dels defensors de lā€™ā€estat de dretā€ on tots els ciutadans compten per igual.

Sigui com sigui, ben lluny de posar lĆ­mits i obstacles als elements feixistes, que a l’estat mai han deixat de tenir molt bona salut, aquestes lleis compleixen a bastament un Ćŗnic objectiu: blanquejar una suposada democrĆ cia on el feixisme no nomĆ©s mai ha estat derrotat, si no que ha definit la mateixa forma de l’estat (monarquia, ho recordo), i on es continuen violant drets polĆ­tics i civils de dissidents i opositors sistemĆ ticament reprimits.

DEMANEU PERDƓ

COMUNICAT

Sobre la sentĆØncia definitiva pel ā€œdesallotjament de PlaƧa Catalunyaā€ del 27 de maig de 2011

El 27 de maig de 2011 un centenar de mossos d’esquadra de la BRIMO amb el suport de la  GU sota les ordres del conseller d’interior Felip Puig van intentar posar fi, amb un nivell de violĆØncia desproporcionat, a una experiĆØncia de creació d’una Ć gora ciutadana auto convocada en PlaƧa Catalunya

Una protesta ciutadana que va sortir a tots els mitjans durant dies, que tenia un 90% de recolzament ciutadĆ  i que era radicalment pacifista i diversa.

57 persones ferides per aquella agressió van presentar una querella col·lectiva per la violació de drets polítics fonamentals, com el de reunió i manifestació.

Malgrat la feina titĆ nica d’un equip d’advocades compromeses, 11 anys han servit nomĆ©s per tal que tot un Tribunal Suprem  ens acabĆ©s comunicant en llenguatge pompós quĆØ era el que en realitat havia passat aquell dia: que un Ćŗnic policia s’havia excedit en l’ús de la porra i que la justĆ­cia ā€œcastigariaā€ aquest cap de turc amb una condemna (que no complirĆ ) a presó i una multa (que probablement pagaran els sindicats policials).

Cap responsabilitat exigida al centenars d’altres excedidors que aquell dia es van aplicar a fons per fer-nos mal pel crim de voler estar i debatre en una plaƧa, ni als responsables polĆ­tics d’aquell atropellament massius de drets.

Tot el procĆ©s ha estat una experiĆØncia de re-victimització de les 57 persones que es van personar en la denuncia per l’agressió tant a la seva integritat fĆ­sica, com a la seva dignitat: menystingudes per jutges i fiscalia, obligades a esmerƧar molt de temps i energia pels requeriments del procĆ©s i ignorades per les institucions representatives.

La Generalitat, administració que en teoria pertany a tota la ciutadania i que, tambĆ© en teoria, hauria de garantir-nos poder exercir tranquilĀ·lament i en seguretat les nostres pacĆ­fiques reunions i manifestacions, en aquests 11 anys, desprĆ©s d’enviar la seva policia a agredir-nos, ha pagat la defensa, els recursos, els advocats del Jordi Arasa, declarat finalment culpable i per tant – tĆØcnicament a mĆ©s de substancialment – delinqüent.

Alhora que emplacem la ā€œnostraā€ administració a no malbaratar mĆ©s recursos en apelĀ·lacions i argĆŗcies legals per assegurar la impunitat d’aquest policia, com ja ho ha aconseguit amb la resta de culpables, policials i polĆ­tics, tambĆ© preguntem perquĆØ, al llarg d’aquests 11 anys cap exponent de les institucions del paĆ­s (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) ni cap responsable del sistema judiciari espanyol, hagin gastat mai ni una sola paraula per demanar disculpes i oferir suport i rescabalament a les desenes de  vĆ­ctimes d’aquella repressió pròpia de rĆØgims autoritaris.

Nosaltres seguim aquĆ­, a l’espera que algun exponent d’ aquest estat de dret de fireta ens demani perdó.

Barcelona, 6 de febrer de 2023

Llengües “comunes”

Ɖs sabut que el passat 22 d’octubre de 2022, en el 100 aniversari de la ā€œMarcia su Roma de Benito Mussoliniā€, era nomenada president del govern italiĆ  Giorgia Meloni, cap de llista del partit Fratelli d’Italia, organització hereva del MSI i del prohibit partit feixista.

Amb el 26% dels vots (7 milions de vots) i en alianƧa amb les formacions xenòfobes i neoliberals de Salvini i Berlusconi, el  primer govern de la repĆŗblica sorgida de la lluita antifeixista i encapƧalat per una dona tĆ©, entre els seus objectius, la imposició d’agendes ultraliberals en economia, atlantisme a ultranƧa associat a un euroescepticisme mĆ©s de formes que de contingut en polĆ­tica exterior, mĆ  dura en temes d’ordre pĆŗblic i estrangeria i centralització nacionalista i identitĆ ria en l’articulació institucional del paĆ­s.

En el seu programa estĆ  prevista una bateria de reformes constitucionals que afecten gairebĆ© el 20% de la carta magna redactada arran de la derrota del rĆØgim feixista, l’any 1947.

Una de les esmenes proposades, tot i que ā€œmenorā€, Ć©s especialment significativa: l’afegit a l’article 12 – que diu que el tricolor Ć©s la bandera de la RepĆŗblica – de la frase ā€œl’italiĆ  Ć©s la llengua oficial i tots els ciutadans tenen el deure de coneixer-la i el dret d’utilitzar-laā€. Els ministres del govern neofeixista declaren obertament que es tracta d’un fórmula copiada de la constitució espanyola.

Tot i les moltes i substancials diferĆØncies que hi ha en la gĆØnesi de l’estat italiĆ  unitari i en les dinĆ miques de difusió/imposició de l’italiĆ  com a llengua oficial respecte al cas espanyol, de seguida ha resultat evident la naturalesa neofeixista de la mesura.

De fet ja en el seu moment el legislador havia evitat a questa alĀ·lusió a l’idioma ā€œunitariā€ per subratllar l’allunyament del nacionalisme agressiu i identitari que havia constituĆÆt la base de la ideologia del regim feixista, aixĆ­ com avui els sectors encara honestament democrĆ tics del paĆ­s assenyalen a les implicacions de discriminació envers tant nouvinguts immigrats o exiliats, com minories lingüístiques i nacionals – nombroses al llarg de tota la penĆ­nsula -,  implĆ­cites en el rang de la nova norma.

“Podem afirmar que on hi ha unitat lingüística hi ha unitat nacional ” diu el ministre  Menia, molt preocupat per la defensa de la “identitat italiana de les nostres ciutats i pobles “.

Els constitucionalistes espanyols estan d’enhorabona: ā€œla Intocable del 78ā€ Ć©s copiada com a referent i font d’inspiració pel primer govern post feixista d’un dels paĆÆsos mĆ©s importants d’Europa occidental!

AmnĆØsies i complicitats

S’acosta Sant Jordi i la xarxa va plena de consells i recomanacions sobre tĆ­tols i autors. Per no ser menys aporto el meu gra de sorra amb la DENUNCIA d’un llibre editat per Tusquets una de les moltes editorials del grup Planeta (ttps://ca.wikipedia.org/wiki/Grupo_Planeta i https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_62): LOS AMNƉSICOS, de GĆ©raldine Schwarz, una pretesa anĆ lisi dels mecanismes psicològics i les dinĆ miques socials que van fer possible la barbĆ rie nazi-feixista.

En un principi vaig trobar molt encertat l’enfoc sobre gent normal i majories silencioses, no nomĆ©s a Alemanya, si no tambĆ© de FranƧa, ƀustria, ItĆ lia i altres paĆÆsos que d’una manera mĆ©s o menys intensa van ser còmplices o coautors dels crims del nacional-socialisme abans i durant la segona guerra mundial.

Però, la demostració mĆ©s nĆ­tida de la importĆ ncia d’una actitud conformista i acomodada al marc d’un sistema establert en la generació dels mostres que van marcar la nostra història recent la vaig trobar a les pĆ gines que l’autora dedica als anys 70 i al ā€œterrorismeā€ de la RAF, molt mĆ©s que les de la narració de les vicissituds i records de les famĆ­lies MitlƤufer, (els alemanys mitjans que tot i adherir al rĆØgim no es van tacar de crims ni van participar de forma destacada en l’ascens dels hitlerians) amb la seva adhesió ā€œbanalā€, despullada de tot sentit crĆ­tic, a la veritat afirmada per les diverses esferes de poder, polĆ­tic, policial, mediĆ tic i judicial dels anys 30 i 40.

Una manca d’esperit crĆ­tic que arriba a ser un punt grotesca allĆ  on Schwartz retreu a Sartre haver afirmat falsament que a Stammheim s’hi practicava la ā€œtortura blancaā€ … sense haver vist la celĀ·la d’Andreas Baader… (com si ella haguĆ©s comprovat personalment que tot allò que afirmaven les autoritats de l’època sĆ­ que era cert).

En aquesta part del llibre, com en moltes altres, les opinions de radical conformisme polĆ­tic de l’autora mostren molt mĆ©s que una manca d’objectivitat, i de la mĆ­nima imparcialitat, exigible a una periodista. MĆ©s aviat revelen una belĀ·ligerĆ ncia envers els dissidents que arriba a esborrar el record dels nombrosos casos de mesures repressives, persecucions, actuacions policials expeditives, i a considerar del tot lògica i racional la versió oficial que es va donar sobre els “suĆÆcidis” (https://elpais.com/diario/1977/10/19/internacional/246063613_850215.html) dels integrants de la “Baader-Meinhof”.

Una belĀ·ligerĆ ncia que es plasma en una sĆØrie de judicis de valor i acusacions com a mĆ­nim impropis en algĆŗ que vulgui entendre les raons de conflictes i tragĆØdies i no limitar-se a prendre partit.

Un excelĀ·lent exemple, en tot cas, de com devia funcionar la ment d’aquells que abans i durant la II gran guerra a Alemanya trobaven perfectament normal creure cegament en tot allò que govern, mitjans de comunicació i institucions diverses els deien.

Aquesta suspensió del sentit crĆ­tic de l’autora sobre el conflicte dels anys 70 tambĆ© s’acompanya de manca de contextualització i de profunditat. AixĆ­ mateix, cita el “terrorisme” de les BR a ItĆ lia sense una paraula sobre l’ “estratĆØgia de la tensió” -amb massacres protagonitzades per aparells de l’estat italiĆ -, i d’ETA, sense una alĀ·lusió al seu naixement com a resposta al franquisme. Fenòmens que, deslligats de la pervivĆØncia d’aparells d’estat repressius i de l’existĆØncia de privilegis i injustĆ­cies, o de conflictes polĆ­tics, culturals, socials i econòmics irresolts, són presentats com meres expressions de bogeria i irracionalitat.

Dit això, la superficialitat, que s’apropa a la frivolitat en algunes parts, del llibre queda eclipsada per l’epĆ­leg, redactat per JosĆ© Ɓlvarez Junco.

DesprĆ©s d’un repĆ s de l’obra epilogada, Ɓlvarez Junco aborda en unes pĆ gines confuses – en les quals no es fa esment de l’origen i font de legitimitat d’elements fonamentals de l’actual aparell polĆ­tic institucional  (com ara la monarquia) – el ā€œcas espanyolā€. En la seva reflexió final, abans de les fórmules rituals sobre la equanimitat que ha d’inspirar el treball de memòria, hi ha una apologia de la transició difĆ­cilment digerible avui dia, 40 anys desprĆ©s, per qualsevol persona mitjanament informada.

Però Ć©s en la referĆØncia als perills per a la jove democrĆ cia on es traspassen les lĆ­nies vermelles de la manipulació i de la mentida. El perill mĆ©s greu per a ā€œla jove democrĆ ciaā€ no van ser el cop d’estat de Tejero, els GAL, la fraudulenta entrada a la OTAN, la corrupció de repĆŗblica bananera, l’aventura criminal a Iraq, l’existĆØncia d’una munió de grupuscles neofeixistes autors de nombrosos assassinats, el manteniment dels privilegis de les castes beneficiades per la dictadura franquista, la mancada reforma agrĆ ria a Andalusia, una polĆ­tica d’immigració inhumana, la impunitat i no depuració de milers de criminals que van seguir exercint de policies o militars… No, el perill va ser ETA, i nomĆ©s ETA.

El sĆŗmmum del cinisme, i del nacionalisme banal mĆ©s obtĆŗs s’assoleix, però, en l’alĀ·lusió al conflicte catalĆ  plantejat per l’independentisme. Estem, ai las, acostumats a la inversió de la mirada sobre “el desafiament catalĆ ” (en llenguatge popular ā€œpiensa el ladrón que todos son de su condiciónā€) que caracteritza autoproclamats analistes polĆ­tics convenƧuts que la unitat d’Espanya es quelcom de sagrat, inviolable, natural i mereixedor de tota mena de sacrificis, fins i tot humans.

Tot i aixĆ­ trobo obscena l’associació entre la XoĆ  (perquĆØ d’això parla el llibre) i un moviment que en reacció a un estat considerat hostil, repressor i continuista amb el passat franquista, proposa amb mitjans pacĆ­fics un referĆØndum per tal que sigui la societat catalana a decidir el seu encaix a Espanya, aixĆ­ com les bases constitucionals (procĆ©s constituent) del seu futur republicĆ .

Qualsevol observador honest sap que a l’arrel del moviment hi havia i hi ha greuges concrets, històrics i actuals, i que Ć©s molt agosarat i intelĀ·lectualment forƧa mesquĆ­ qualificar-lo de ā€œvictimistaā€, com tambĆ© sap que en les manifestacions immenses pro independĆØncia mai no hi ha hagut consignes racistes, anti immigració (com passa amb la Lliga de Salvini i amplis sectors del constitucionalisme espanyol); que mai cap partit o associació independentista ha llanƧat proclames masclistes (com passa en amplis sectors del constitucionalisme espanyol); i tambĆ© que els continguts de defensa de la pròpia identitat nacional (per altra banda positiva – segons els autors del llibre – quan Ć©s Alemanya que redescobreix la seva bandera i amor patriòtic grĆ cies a uns mundials de futbol) en el cas de l’independentisme catalĆ  són secundaris respecte a la demanda de ā€œdemocrĆ cia de veritatā€. Un observador honest miraria la cronologia i comprendria fĆ cilment que una reivindicació no passa del 12% a gairebĆ© el 50% de tota una societat, en deu anys, per motivacions ā€œidentitĆ riesā€.

I s’arriba a l’abjecció amb el paralĀ·lelisme entre la polĆ­tica genocida del franquisme contra el catalĆ  i els altres idiomes minoritzats a Espanya, i l’actual polĆ­tica lingüística catalana, que intenta rescatar un dels mĆ©s antics idiomes romĆ nics encara vius d’una situació ja de diglòssia.

Amb Franco es van implementar prohibicions al fet de parlar catalĆ  en pĆŗblic, i per descomptat a l’administració, prohibicions de parlar-lo a l’escola i als mitjans de comunicació. El catalĆ  era reduĆÆt a guetos del camp editorial, inexistent als cinemes, residual als teatres, exclòs a la universitat i al registre civil, Ā on es castellanitzaven els noms.

Comparar tot això amb la polĆ­tica dĀ“immersió lingüística a les escoles (blanc de lĀ“extrema dreta des de sempre) Ć©s banalitzar el franquisme i demonitzar un model dĀ“educació que ha rebut el consens de comunitats dĀ“experts a nivell internacional. Un model que – a mĆ©s de mantenir viva la llengua catalana – Ā garanteix que tots els nens de Catalunya tinguin un nivell de coneixement de la llengua espanyola superior a la mitjana de les comunitats autònomes de l’estat.

Avui l’estat s’oposa a que el catalĆ  es pugui parlar a les institucions espanyoles i europees, fins i tot entre regions del mateix Ć mbit lingüístic (hi ha prohibicions a l’intercanvi de senyals televisius entre Catalunya, el PaĆ­s ValenciĆ  i les Balears, i circulars que imposen l’Ćŗs de l’espanyol a les comunicacions entre aquestes comunitats), el catalĆ  Ć©s residual a l’administració de justĆ­cia, al cinema, a les delegacions de l’estat (policies, duanes, hisenda, etc.), molt minoritari als mitjans de comunicació, a internet, als intercanvis socials i als comerƧos.

En el dia a dia, a ningĆŗ se li prohibeix parlar espanyol (i encara menys se li imposa parlar catalĆ ): el contrari en canvi passa sovint. Quelcom molt fĆ cil de comprovar per a qualsevol que no vulgui simplement confirmar els seus propis prejudicis donant credibilitat a les campanyes d’odi promogudes per constitucionalistes que aspiren a la realització de l’objectiu totalitari d’una nació espanyola purgada de tota diferĆØncia lingüística, cultural (que no sigui reduĆÆble a folklore) i per descomptat polĆ­tica.

Aquesta mena de missatges, a l’epĆ­leg d’un llibre dedicat a denunciar l’actitud amnĆØsica de la societat europea respecte als crims del nazi-feixisme, Ć©s particularment indecent, ja que dona carta de naturalitat al discurs de demonització de l’independentisme elaborat seguint molts dels elements propagandĆ­stics emprats en el seu moment pels experts nazis: la referĆØncia obsessiva a la ā€œburgesia catalanaā€ (fins i tot quan la totalitat del gran capital atacava obertament el ā€œprocĆ©sā€), la denĆŗncia d’agendes ocultesā€ (evocadora dels famosos ā€œprotocols de Sionā€), les referĆØncia al suprematisme, a l’egoisme, a les aliances amb enemics externs (des de l’islamisme a Putin), al terrorisme (aplicat a joves culpables d’aixecar les barreres d’una autopista, molt Ćŗtil per justificar els milers de casos de violĆØncia policial i repressió administrativa i judicial) i a la ā€œirracionalitatā€ de les masses ā€œabduĆÆdesā€ per lĆ­ders sense escrĆŗpols (declinada pels mĆ©s benĆØvols com a ā€œemocionalitatā€).

En definitiva, Ć©s un llibre que, de manera ben original, acaba demostrant fins a quin punt la maquinĆ ria d’adhesió cega a una dinĆ mica de mort i destrucció pot comptar – arribat el moment – amb el lubrificant aportat per intelĀ·lectuals que, difusors de l’hegemonia cultural dels sectors socials dominants, s’atribueixen (i a qui els Ć©s reconeguda) la capacitat d’analitzar de manera imparcial la realitat.

A tall de conclusió: Ć©s una operació ĆØticament i intelĀ·lectualment molt indigna utilitzar les aberracions del passat per justificar les del present… i del futur.

Da Piazza Fontana alle Rambles

Il 17 agosto del 2017 un furgone provoca una strage di passanti sulle Rambles, altre due vittime civili sono assassinate nelle ore seguenti a Barcellona e Cambrils. 17 morti e decine di feriti. I mossos d’esquadra uccidono i 5 attaccanti.

La stampa riporterĆ  che l’attentato, di matrice jihadista, era stato una soluzione di ripiego del commando terrorista a causa dell’esplosione che due giorni prima aveva distrutto la villetta in cui stavano fabbricando una ingente quantitĆ  di esplosivo e in cui erano morti alcuni dei membri.

Si scopre subito che l’ideologo della strage ĆØ un ex spacciatore marocchino contattato in carcere da Guardia Civil e dai servizi segreti che ne avevano prima evitato l’espulsione facendolo poi ā€œassumereā€ come imam da una comunitĆ  islamica a Ripoll.

La spiegazione ufficiale: una normalissima pratica d’infiltrazione. Roba rutinaria. Gli agenti responsabili della sorveglianza dell’imam dopo l’attentato sono trasferiti all’estero.

Siamo alla vigilia del referendum d’indipendenza del 1Āŗ ottobre e la situazione in Catalogna ĆØ molto tesa, con una forte pressione di tutti i poteri dello stato su rappresentanti e organizzazioni indipendentiste.

Da parte delle vittime e delle autoritĆ  catalane, nonchĆ© di alcune forze progressiste spagnole o basche, si esigono approfondimenti delle indagini sul ruolo del CNI e la creazione di una commissione parlamentare. Tutte le richieste si scontrano con il blocco compatto dei partiti ā€œcostituzionalistiā€ (dal PSOE a VOX) che si oppongono con sdegno al ā€œcomplottismoā€ di chi vuole ā€œgettare fangoā€ sulle istituzioni spagnole.

Questa difesa dellā€™ā€onorabilitĆ  a prescindereā€ dei servizi segreti continuerĆ  anche nelle aule del tribunale speciale (Audiencia Nacional) che processa i superstiti presunti membri del commando: il giudice respingerĆ  tutte le proposte di nuove prove, perizie e testimonianze avanzate sia dalla difesa che dalle parti civili.

Capitolo chiuso quindi, nonostante le rivelazioni di un giornale, Publico, che spingerebbero a ipotizzare quanto meno una gravissima negligenza da parte delle autoritĆ  spagnole nella gestione dell’episodio.

Pochi giorni fa però una dichiarazione del commissario Villarejo scatena di nuovo un’ondata di sospetti.

ƈ costui un membro della polizia condecorato negli anni Ottanta per il suo operato contro ETA e l’indipendentismo basco e fino al 2018 stretto collaboratore dei servizi segreti del regno. Caduto in disgrazia, viene accusato di una serie di reati e avvia una sorda lotta a colpi di rivelazioni parziali, insinuazioni e controaccuse, con gli ex compagni e complici.

Personaggio di spicco delle cosiddette cloache dello stato, le sue indiscrezioni su casa reale e alcuni scandali di corruzione avevano finora sollevato un certo scalpore e moderate polemiche. Stavolta però, nel contesto di un interrogatorio in aula per tutt’altro caso, afferma di aver collaborato fino all’ultimo con il CNI per ā€œsistemare la faccenda dell’attentato di Barcellona, dove un’operazione pensata per spaventare un po’ i catalani, era sfuggita di mano ai suoi ideatoriā€. SpiegherĆ  poi alla stampa che non era sua intenzione affermare che il direttore dei servizi avesse organizzato l’attentato ma che semplicemente aveva voluto utilizzare la situazione per, sventando il pericolo,  ricordare alla societĆ  catalana l’importanza di poter contare sulla protezione dello stato contro minacce di questo calibro.

Anche questa volta l’estrema destra, le istituzioni, il PSOE e la totalitĆ  della stampa del regno fanno quadrato per difendere, ignorando o denigrando le parole del commissario, intorno all’asserita esemplaritĆ  dei servizi spagnoli.

Al coro di difensori dello ā€œstato profondoā€ stavolta però si uniscono voci insospettate. La sindaca di Barcellona, Ada Colau, giunta alla carica sull’onda dei movimenti sociali barcellonesi, rende pubblica la posizione sua e della istituzione che rappresenta sulle parole di Villarejo. Deludendo chi si aspettava dalla prima cittadina della cittĆ  aggredita un appello a far chiarezza sul ruolo dello stato e sui molti punti oscuri di tutta la vicenda, l’Ada si unisce invece al coro di quelli che mettono pesantemente in dubbio la credibilitĆ  del testimone.

Come molti altri suoi compagni di partito allude alla scarsa credibilitĆ  dell’ex funzionario e spia al quale esige ā€œprove solideā€ a ā€œsostegno di accuse di tanta gravitĆ ā€ che ā€œaumentano ulteriormente la sofferenza delle vittime, che giĆ  patiscono tantoā€.

Questa allusione alle vittime che vanno lasciate in pace ricorda da una parte gli argomenti della destra spagnola per criticare chiunque si rifiuti di considerare chiuso il capitolo della guerra civile e della dittatura senza un’approfondita operazione di giustizia e riparazione e dall’altra costituiscono un pesante affronto a vittime – come il padre del bambino di tre anni travolto sulle Rambles – che da anni ormai stanno cercando inutilmente di sapere tutta la veritĆ , tutti i perchĆ© della tragedia.

Sulla scia della sindaca sui social e in pubblico l’area dei Comuns insiste sull’assenza di prove chiare (tacendo il fatto che gli archivi di Villarejo, che documentava tutto in modo maniacale, sono adesso coperti dal segreto di stato e sotto la custodia delle istituzioni spagnole) e sulla natura losca del soggetto. Un po’ come se in Italia la sinistra si opponesse all’uso di pentiti o confidenti– gente come si sa che si muove non certo per senso civico – nei processi di mafia.

Sorprende, in questi novelli difensori del dogma dell’innocenza di stato, l’insistenza a voler trattare le esternazioni dell’ex poliziotto e spia come una sparata avulsa da ogni contesto e fatta nel corso di una chiacchierata al bar: sono giĆ  molti gli indizi e i fatti accertati, grazie ad indagini di giornalisti, della polizia catalana, o ad ammissioni degli stessi servizi segreti, che dimostrano che non tutto ĆØ stato detto sui rapporti fra servizi e l’ideologo del commando terrorista. E sorprende anche la leggerezza con cui evitano di esigere spiegazioni ai soci di governo socialisti sul muro che la maggioranza ā€œcostituzionalistaā€ ha opposto ogni volta che ĆØ stata richiesta la creazione di commissioni parlamentari d’inchiesta (che in casi di tale gravitĆ  – non solo per il numero dei decessi ma anche per le delicatissime implicazioni sociali del caso – dovrebbero essere di routine in una democrazia formale).

Che Pedro Sanchez o il suo entourage di lacchĆØ, di fronte alle esigenze di trasparenza per un attacco tanto strano quanto tragico (per il contesto, i protagonisti, i mezzi), fingano lo stesso sdegno  di un vescovo dell’opus Dei quando qualcuno mette in dubbio la verginitĆ  della Madonna, ĆØ perfettamente coerente e comprensibile, in quanto burocrati di un partito che ĆØ stato ed ĆØ una colonna del ā€œregime del 1978ā€ e strenuo difensore del mantenimento dell’ordine monarchico, con tutta la struttura dei privilegi di classe che caratterizza la ā€œSpagna eternaā€.

Che lo facciano Ada Colau o persone che si definiscono di sinistra invece ĆØ una vergogna.

ƈ una vergogna e una gravissima irresponsabilitĆ  politica che persone arrivate alle istituzioni grazie alla promessa di “restituirle alla cittadinanza” convochino conferenze stampa in cui definiscono tentativo di omicidio una innocua fiammata su un automezzo blindato della polizia nell’ambito di una manifestazione in difesa della libertĆ  di espressione (contro l’arresto del rapper Pablo Hasel – tuttora in carcere-), e perseguitino poi un gruppo di giovani anarchici italiani mediante i servizi giuridici del comune di Barcellona, che ne hanno evitato finora la scarcerazione. E che ora gli stessi personaggi chiedano il rispetto assoluto e dogmatico della presunzione di innocenza (e di qualitĆ  democratica) dei servizi segreti del regno, o della Guardia Civile. Ricordiamo en passant il silenzio che la sindaca femminista ed ex squatter  ha condiviso l’estate scorsa con media, istituzioni e partiti sulle denunce di torture a sfondo sessuali formulate di fronte all’Audiencia Nacional da due avvocate basche, imputate per aver difeso membri dell’ETA (gli slogan ā€sorella io si ti credoā€ e ā€œse attaccano una ci attaccano tutteā€ urlati con forza dalle rappresentanti della ā€œnuova politicaā€ alle sfilate dell’8 marzo,  evidentemente non valgono quando le ā€œsorelle attaccateā€ lo sono da solerti funzionari dello stato).

Con una tale sinistra, la responsabilitĆ  della bomba di piazza Fontana, che nel 1969 inaugurò con 17 vittime civili la “strategia della tensione” e la sanguinosa serie di attacchi indiscriminati contro la popolazione civile, ricadrebbe ancor oggi su Valpreda e sul movimento anarchico, Pinelli si sarebbe suicidato per il rimorso, la P2 non sarebbe mai esistita e i servizi segreti ā€œdeviatiā€ avrebbero fatto semplicemente il lavoro che competeva loro in una democrazia ā€œpienaā€ ā€œconsolidataā€ e ā€œmagnificaā€.

Se non fosse stato per il tenace impegno di una miriade di associazioni, collettivi, artisti, giornalisti e di tutto il “popolo di sinistra” sarebbe prevalsa la versione ufficiale (anche allora la stampa e i politici conservatori definivano sospetti e denunce sull’operato dei corpi di sicurezza come incredibili, assurdi, insinuazioni senza prove)  e la veritĆ  non sarebbe mai venuta fuori.

Molti di quei crimini sono rimasti impuniti, perchĆ© le istituzioni della Repubblica Italiana (quella della ā€œcostituzione più bella del mondoā€ – Benigni dixit -) hanno insabbiato, depistato, protetto autori e soprattutto mandanti ma, grazie alla lotta di tanti, alla fine la veritĆ  politica si ĆØ imposta e gli attentati di Milano, Bologna, Italicus, Brescia possono essere definiti pubblicamente “stragi di stato”.

Mi chiedo, oggi, cosa fa pensare ai politici dei ā€œComunsā€ – fra i quali spicca per belligeranza sdoganatrice del monarchico stato spagnolo un manipolo di universitari italiani imboscati in facoltĆ  catalane – che le istituzioni spagnole siano immuni da tentazioni d’intervento violento? Su cosa si basano per ritenere che quanto accaduto nell’Italia democratica e antifascista sia impensabile nel regno di Spagna?

Un paese in cui il ruolo di capo dello Stato spetta a una famiglia per volontĆ  di un dittatore fascista. Un paese in cui servizi segreti organizzano la fuga del primo re in un paese senza estradizione per dar tempo a insabbiare la serie di reati che avevano permesso a Juan Carlos I accumulare una fortuna di miliardi di euro. In cui le forze di polizia e l’esercito sono piene di ideologia e di attivisti di estrema destra. Dove la magistratura ĆØ indipendente dal governo, se non ĆØ smaccamente di destra, ma non dagli interessi delle caste dominanti, economiche e politiche. Dove le migliaia di denunce di tortura contro Guardia Civil e polizia sono sistematicamente cestinate. Dove c’ĆØ stato terrorismo di Stato, provato in processi che si sono conclusi con condanne mai scontate di alcune figure di secondo piano. Dove i partigiani antifranchisti sono ancora considerati delinquenti. Lo stato dei servizi che organizzarono l’attentato alla Scala per attaccare il movimento anarchico. Lo stato del commercio d’armi con dittature genocide. Dove la GC uccide 14 immigrati sparando pallottole di gomma e non viene nemmeno organizzata una parodia di processo. Dove rapper, tweeter, manifestanti sono processati e condannati per aver denunciato gli abusi dei potenti. Dove sono state pestate centinaia di persone che stavano votando. Dove si fanno patti segreti con la dittatura marocchina per violare i diritti umani di migliaia di immigrati subsahariani. Dove i CIES – carceri per persone colpevoli di essere nate nel posto sbagliato – sono pieni. Dove le banche o palazzinari come Florentino Perez ricevono a piene mani i fondi pubblici lesinati o estorti alle classi popolari. Dove le “operazioni Catalogna” o i ā€œplan ZENā€ sono accettate da mass media e opinione pubblica come operazioni legittime per manipolare la realtĆ  e ā€œsconfiggere il nemicoā€. Dove il panorama mediatico ĆØ il più a destra di tutta Europa. Dove centinaia di nazisti si rifugiarono e vissero e prosperarono dopo la seconda guerra mondiale. Dove il ā€œreato di odioā€ non ĆØ applicato quasi mai agli aggressori di persone appartenenti a minoranze sociali fragili, ma ai 150.000 membri di organizzazioni che  hanno il monopolio delle armi (e della violenza).

Considerare questo stato, con la sua composizione e storia, come “al di sopra di ogni sospetto” può essere cosa solo di gente molto ignorante, molto ingenua o in mala fede.

O molto, molto cinica. Di un cinismo che per anni ha permesso di utilizzare fatti insignificanti, come anonime scritte a pennarello, per orchestrare campagne di denigrazione contro l’indipendentismo catalano, e di tacere sistematicamente di fronte all’autoritarismo, alla repressione di opzioni politiche non violente e all’omertĆ  dei pubblici poteri. Un cinismo che permette adesso di attribuire a “interessi politici” l’esigenza d’indagini imparziali  su uno degli attacchi più mortiferi subiti dalla societĆ  catalana negli ultimi decenni.

Nota:

Colgo l’occasione per citare un altro attore istituzionale che ha aderito alla parola d’ordine dell’omertĆ , evitando qualsiasi iniziativa che chiami in causa i servizi segreti dello Stato spagnolo: il corpo consolare e diplomatico dei paesi di cittadini vittime del 17A. Nel caso italiano due giovani che trascorrevano brevi vacanze a Barcellona. Qualcuno dovrebbe ricordare alle rappresentanze ufficiali della Repubblica Italiana a Barcellona e Madrid che – secondo le pompose dichiarazioni istituzionali – non sono al servizio di nessuna ragion di Stato burocratica, ma a quello dei loro cittadini che, se vittime di errori o azioni criminali dei servizi dello stato ā€œospiteā€, hanno diritto a riconoscimento e riparazione (nonchĆ©  alla garanzia di non ripetizione).

Vittime nell’era della post-veritĆ 

So che scrivendo questo contribuisco al successo della strategia pubblicitaria di Cercas, che utilizza sapientemente le ondate di sdegno che le sue dichiarazioni, interviste ed esternazioni insultanti e menzognere, suscitano per estendere la curiositĆ  per il suo ultimo libro.

Buon pro gli facciano i libri venduti, a me interessa solo ricordare un paio di cosette alle persone progressiste, compagne, o anche semplicemente oneste intellettualmente, che considerano i suoi prodotti interessanti.

La prima ĆØ che a tutt’oggi sono 3200 (la Catalogna ha 7,5 milioni di abitanti) le persone imputate e perseguite da tribunali di ogni tipo per manifestazioni, scioperi, reati di opinione e politici – come aver permesso dibattiti in Parlamento – in un movimento che, pur portando in piazza centinaia di migliaia di persone, ĆØ stato di un pacifismo esemplare, almeno fino alle ultime proteste – represse con violenza – di reazione alle sentenze del macroprocesso contro i “leader” sociali e politici del movimento.

Che sono alcune migliaia gli indipendentisti catalani multati e identificati per le stesse ragioni.

Che un intero governo ĆØ stato condannato a pesanti pene di prigione e che il suo presidente e dei consiglieri eletti con i voti di due milioni di persone, sono costretti a vivere in esilio.

Che in galera e in esilio sono in compagnia di cantanti di rap o di manifestanti anarchici, anch’essi colpevoli di reati di dissidenza, in piazza o in canzoni.

Che sono più di un migliaio le persone contuse o ferite, alcune con perdita di occhi o testicoli, per la violenza della polizia.

Che ci sono state più di 700 denunce per aggressioni di stampo fascista.

La seconda ĆØ che le vittime della storia che racconta Cercas, sono gente come lui, sostenuta e sostenitrice dei poliziotti che hanno bastonato votanti di ogni etĆ , sesso e condizione, che hanno dato la caccia a civili con manganelli telescopici, che hanno sparato in una sola notte di scontri tante pallottole di gomma quanto in tutte le manifestazioni degli ultimi anni in tutta la Spagna. Poliziotti che rompono il naso per strada a giornalisti indipendentisti in assoluta impunitĆ . Poliziotti del sindacato sponsorizzato da Vox con esponenti che dicono di voler ammazzare giovani immigranti. Gente sostenitrice della Guardia Civil dei 5000 casi di tortura documentati dal 1980 al 2000, delle denunce false (Altsasua, CDR… ecc). Dei tribunali speciali Audiencia Nacional e Supremo, eredi diretti del Tribunal de Orden Publico franchista. Gente che, pur dicendosi repubblicana a volte, trova del tutto naturale e positiva la continuitĆ  della monarchia voluta ed instaurata da Franco, la più autoritaria e la più corrotta di questa parte del mondo.

Sono vittime, quelle che Cercas descrive nella sua storia, che non sono preoccupate dallo strapotere delle multinazionali, della poderosissima banca spagnola, dei ā€œcaciquesā€ e del capitalismo estrattivista dei Florentino Perez ed altri mega palazzinari. Sono vittime che godono del sostegno interessato e fanatico del 95% dei mass media. Della conferenza episcopale. Dell’esercito che depura i militari democratici e rende omaggio alla Divisione Azul. Dei servizi segreti che avevano contatti con la cellula dell’attentato alle Ramblas di Barcellona e che non sono mai stati indagati (per forza, sono segreti, e mica ci può scrivere un libro, il nostro).

Gente che condivide con una intensitĆ  preoccupante le posizioni di Vox, partito di ultradestra e nostalgico del franchismo, acerrimo sostenitore, come le altre vittime del nazionalismo catalano (o basco, o galiziano, o dell’emigrazione, o della violenza anrchica), della Costituzione, dell’ordine e della legge. Gente che denuncia la discriminazione dello spagnolo – parlato dal 100% e imposto per legge a tutti, il 15% d’immigranti compresi -, vittima del catalano ormai parlato solo da quasi il 50% della popolazione.

Tenga presente, il lettore dell’ultimo libro e delle interviste a Cercas, queste due cose. Tanto per non perdere la prospettiva.

L’enemic que heu derrotat

La participació de la cavalleria lleugera de la progressia espanyola, polĆ­tica i intelĀ·lectual, (per entendre’ns els Cerques, els Juliana, les Coixets, els Coscubieles-Rabell i els seus seguicis d’historiadors italians i mĆ©s xavalla) a la guerra a l’independentisme tenia com a punta de llanƧa la narració d’un moviment dominat per la burgesia catalana pujolista post convergent egoista i xenòfoba al tres per cent.

Segons aquests refinats analistes, l’enemic real d’aquests nacionalistes perifĆØrics no eren monarquies, exĆØrcit i Ibex 35 (per altra banda blanquejats sota una capa vigorosa de ā€œnormalitat constitucional ergo democrĆ ticaā€), si no el poble treballador i explotat naturalment espanyol (els nascuts al Bangladesh o a Tibisora anaven implĆ­citament en el mateix paquet) que els malvats prucessistes pretenien privar de la seva espanyolitat.

Contra aquest enemic colpista – que fins i tot arribava a aberracions d’inaudita brutalitat com imposar lleis per majoria simple en un parlament- , aquesta progressia invocava l’actuació de les estructures de la paternal monarquia borbònica, amb la seva democrĆ tica GuĆ rdia civil del pluri-decorat general Galindo, la Policia Nacional, del decoradĆ­ssim Billy el NiƱo, l’exĆØrcit (dels reservistes que afusellarien – decorats o no – uns 20 milions d’espanyols per amor de pĆ tria) i una magistratura coneguda arreu per ser l’única al mon prou desacomplexada i moderna com per aplicar el delicte d’odi (contra minories), a les categories que acabo d’esmentar (que sens dubte son minories, malgrat disposar del 99% de l’arsenal i de la musculatura disponible en territori espanyol).

L'autèntic enemic dels "progres" antiindependentistes? Nosaltres, les que qüestionem l'ordre establert. Les de sempre.

Anyway. Com Ć©s sabut en aquesta heroica batalla els defensors de la unitat d’Espanya han sortit, un cop mĆ©s, vencedors. Això implica que els convergents trespercent burgesos catalans s’hagin dissolt, emigrat i que els proletaris naturalment espanyols – a mĆ©s de poder finalment parlar i respirar en espanyol en Catalunya (que Ć©s terra espanyola carai!) – s’han repartit les riqueses i propietats de bancs i multinacionals? Doncs no. Resulta que els post convergents i els seus escolanets estan on sempre han estat en el Ćŗltims 40 anys, Ć©s a dir gestionant l’estat a travĆ©s de la seva autonomia de fireta i repartint les engrunes que els Florentino Perez i latifundistes establerts a Madrid deixen caure de la taula. Això si, sense cove i sense peix i amb un AIXƒ NO TOCA, gravat al pompis.

Qui Ć©s doncs que ha estat anorreat, eliminat, esborrat en aquesta valent contesa on els nostre paladins d’esquerres de l’espanya una i no quaranta i una han ajuntat esforƧos amb legionaris, toreros, tertulians de tele 5 i serveis secrets?

Doncs els CDR, doncs l’associacionisme, doncs les desenes i desenes de milers de persones, pagesos, estudiants, mestres, sanitaris, aturats, autònoms, fusters, obrers, bombers, portuaris, pescadors … o sigui aquelles forces que havien protagonitzat un intent inĆØdit de ā€œrepolitització d’allò localā€. L’últim intent d’aquell cicle que deia ā€œpensar globalment, actuar localmentā€.

Allò que han aconseguit els nostres valents progres Ć©s desactivar, castigar, aĆÆllar, invisibilitzar un moviment radicalment antifeixista (potser el moviment antifeixista mĆ©s ample i difós d’Europa), de democratització radical de la polĆ­tica (quants moviments a Europa des de finals de la II guerra han vist nĆ©ixer 300 assemblees locals en un territori de 7 milions d’habitants ?), d’impugnació d’un dels rĆØgims mĆ©s autoritaris i sens dubte mĆ©s corruptes del continent, de denuncia dels lĆ­mits de la forma estatal i d’Europa (que per a alguns d’aquests progres neo-monĆ rquics fins fa 4 dies era la Ā« fortalesa del capital i la guerra Ā« ).

Semblaria una aberració, oiĀ ? Gent « progressistaĀ Ā» que escanya un moviment popular… però si mirem els orĆ­gens d’aquests escamots de partidaris de la Ā dependĆØncia catalana, veiem que això forma part del seu ADNĀ polĆ­tic, o una mena de vocació professional: fins i tot cronològicament – en el cas d’alguns d’ells – són els mateixos que van enfonsar l’experiĆØncia comunista a la societat italiana, neutralitzar les lluites autònomes a la transició franquista, aturar els intents de salvar el Puig Antich, recuperar, fagocitar i convertir en merda tots i cada u dels intents de resposta contundent al sistema d’opressió (des de la lluita armada a les vagues de l’aigua, a les ocupacions a l’antinuclear) que hi ha hagut en el nostre entorn en els darrers 40 anys.

Progres, amb les vostres apĆØndixs ā€œcosmosā€ i ā€œposmosā€, no ens enganyeu, el vostre enemics sempre hem estat nosaltres, aquells que posĆ vem en perill que qüestionem l’ordre establert que us ofereix aixopluc i identitat, per miserable que sigui. Sempre i nomĆ©s nosaltres.

Illa, Milosevic i ICV

Ja fa temps que sectors de ICV/Comuns com els autoanomenats ā€œFederalistes d’Esquerresā€ ens han acostumat a argumentaris gens rigorosos i mĆ©s propis de publicistes sense escrĆŗpols que d’analistes polĆ­tics d’esquerra (com l’abĆŗs del concepte de ā€œburgesiaā€ aplicat a un magma de botiguers i pastissers, mestres i fusters, pagesos i estudiants i no a la classe que ostenta el control dels mitjans de producció i distribució de la riquesa: multinacionals, patronals, bancs, fons d’inversió i empreses que cotitzen a la borsa).

TambĆ© ens havien acostumat a una interpretació dislĆØxica del concepte d’esquerra, amb la seva insistĆØncia a considerar, contra tota evidĆØncia lògica, el partit socialista espanyol – puntal del rĆØgim del 78 i garant de tots els privilegis de la classe dominant espanyola, i de la impunitat dels seus sicaris – com a referent i germĆ  gran de l’àrea progressista a l’estat.

AixĆ­ com ens havien deixat clara la seva conversió a un abrandat legalisme, traduĆÆt en obedientisme a les regles del joc de l’estat capitalista (i fins fa poc per a ells mateixos ā€œrĆØgim del 78ā€) com a mĆ­nim sorprenent en gent que es reclamava de moviments on la desobediĆØncia civil Ć©s reconeguda com a motor principal de tot canvi social no purament estĆØtic.

Però la degeneració ideològica sembla haver-se accelerat en la darrera tongada electoral, amb l’esfondrament de Ciudadanos.

El candidat del que fou un partit socialista, Illa, no nomĆ©s va recollir les despulles d’aquest producte de l’IBEX35 sota forma de vots, si no tambĆ© el llegat ideològic, emprant en la campanya electoral tota la munició retòrica i les tĆØcniques emprades pels Arrimades i Riveras, apuntant cap a un suposat etnicisme excloent de l’independentisme. Imitant als taronges, no es tractava d’identificar subjectes, posicions o propostes polĆ­tiques racistes o xenòfobes si no de, literalment, ā€œcrearā€ la cosa (l’etnicisme xenòfob com a part del projecte independentista) a partir de la identificació i magnificació d’anĆØcdotes i opinions personals, la interpretació manipulada de conceptes o eslògans o de la simple reiteració de missatges clonats, suportada per l’eco incessant de tota la ā€œbruneteā€ mediĆ tica desplegada tambĆ© en territori catalĆ .

Donant per bons i naturals significant buits, com la neutralitat de l’espai pĆŗblic i de les institucions, o afirmant que les polĆ­tiques de govern han de tenir en compte els interessos de tothom i no d’una part de la societat (fa mal haver d’explicar a una suposada esquerra, per molt reformista que sigui, que totes i cada una d’aquestes afirmacions són una gegantina presa de pel en una societat dividida en classe, i mĆ©s en una com l’espanyola on la classe dominant conserva privilegis propis de l’edat mitja) Illa i els seus van basar la campanya en acusar directament d’apartheid una part consistent del moviment independentista. Evocant una vegada i una altra la imatge d’una ā€œsocietat fracturadaā€,  d’una estupidesa flagrant per a qualsevol que pensi la societat en una dimensió històrica i que sap que el conflicte Ć©s la condició indispensable per la superació de tota mena d’injustĆ­cies, però que, com diria en Trump ā€œfuncionaā€ la mar de bĆ©.

Amb enorme irresponsabilitat, les candidates d’ICV/Comuns, lluny d’aprofitar aquest gir escandalós cap a la dreta nacionalista i odiadora del PSC per afirmar-se com Ćŗnica alternativa d’esquerra estatal, s’han apuntat a l’opció que desplaƧa la confrontació cap al terreny identitari, evitant que el debat es centri en els elements purament polĆ­tics.

Ɖs una decisió gravĆ­ssima però lògica, ja que si l’atac a JxC com a hereus neo-liberals de ConvergĆØncia i Unió es centrĆ©s en les propostes i actuacions en els camps econòmic, social i de defensa dels drets, serien innombrables les contradiccions que explotarien a la cara d’aquesta esquerra pretesament renovadora.

En efecte l’agenda i els principis de polĆ­tica general, aixĆ­ com la colĀ·locació ideològica de militĆ ncia i votants de JxC cobreixen exactament el mateix espai (per no dir mĆ©s a l’esquerra) que ocupa el PSOE, aliat preferent dels Comuns i soci de govern a l’Ajuntament de Barcelona i a l’estat. Ɖs mĆ©s, com s’ha demostrat en diverses ocasions, en matĆØria social un govern de coalició amb els post-convergents ha desbordat per l’esquerra el ā€œgovern mĆ©s progressista de la història d’Espanyaā€. I no parlem de la mĆ©s que incòmoda presĆØncia del sector mĆ©s dretĆ  (Unió DemocrĆ tica de Catalunya) Ā de la finiquitada, però mai prou amortitzada, CiU a dins de la coalició electoral sota les sigles del PSC.

Per altra banda, tot i ser un partit conservador, marcat per un cert classisme de mitja burgesia i caracteritzat per una visió de paĆ­s mĆ©s clarament neoliberal, no hi ha cap element objectiu que permeti titllar JxC d’extrema dreta o de partit xenòfob- contrĆ riament al que passa amb Vox i l’autĆØntica dreta ultra -: ni en el seu programa ni en les declaracions dels seus dirigents, ni en els pronunciaments pĆŗblics. Basar unes acusacions tan greus en interpretacions parcials o atribucions d’intencions ocultes no Ć©s acceptable en un debat honest.

En definitiva, la balcanització promoguda per Illa i els seus i a la que s’ha apuntat ICV/Comuns s’explica amb la impossibilitat d’articular una oposició substancial a una dreta neo-liberal de la qual han assumit gairebĆ© tots els plantejaments. Ɖs, ras i curt, l’única arma que els queda per mantenir-se vius electoralment. Però… a quin preu?

Un, ja evident, Ć©s l’abandó de les posicions de lluita social bescanviades per tĆ­mides demandes assistencialistes (4 ajuts i subvencions per a la ā€œgent necessitadaā€ i les seves ā€œpreocupacions realsā€)   o d’actualització estĆØtica del sistema. Abandó que s’acompanya de recolzament obert a l’estabilitat de l’aparell de dominació, escenificat entre d’altres per les condemnes de la ā€œviolĆØnciaā€ al carrer.

L’altre, de conseqüències potencialment gravĆ­ssimes, Ć©s la creació d’un imaginari de conflicte ĆØtnic. Comprant i rellanƧant el relat creat per Ciudadanos i la dreta monarquico-unionista de les dues Catalunyes (una rica i catalanista, l’altra pobre i castellana, fotografia falsejada que, per cert, menysprea el 15% de la població de Catalunya que no tĆ© ciutadania espanyola ni el castellĆ  – o el catalĆ  – com a llengua mare) PSOE i ICV/Comuns entren a alimentar un mecanisme que ha estat assajat manta vegades al llarg de la història. La darrera vegada, en Europa, pel MiloseviƧ de la Gran Serbia.

Ja comencem a veure els efectes d’aquesta estratĆØgia perversa, en la catalanofòbia de mitjans de comunicació i personatges pĆŗblics, el rebuig a la llengua catalana, el creixement d’opcions obertament neo-feixistes com Vox, la proliferació de grupuscles de nacionalistes, aquests si identitaris, espanyols, les agressions, la criminalització mediĆ tica, judicial i policial de l’independentisme mĆ©s d’esquerres…

Ja es constata l’existĆØncia de sectors que es creuen realment vĆ­ctimes d’un pla d’extermini (cultural i lingüístic, de moment) per part d’una minoria catalana poderosa i suprematista que aspira a la puresa de sang. NomĆ©s Ć©s qüestió de temps que la por que se’ls ha induĆÆt es transformi en odi legitimador de mĆ©s violĆØncia repressiva.

No sembla una opció gaire intel·ligent ni progressista, en una Europa que va viure la creació del dimoni jueu, bosniac o kosovar.

Un somni.

He somiat que l’alcaldessa de la meva ciutat convocava una roda de premsa davant de la comissaria central de la policia, on durant dĆØcades centenars de persones han estat torturades, vexades, humiliades per lluitar contra injustĆ­cies i abusos. On, fa nomĆ©s uns mesos nois i noies espantats i indefensos – culpables de manifestar-se asseguts o de dur banderes – havien estat maltractats, amenaƧats, insultats per homenots armats histĆØrics i fanatitzats.

L’alcaldessa anunciava a la premsa la seva contundent condemna de totes les violĆØncies que, en nom de la llei i l’ordre, els sectors mĆ©s vulnerables de la ciutat patien dia rere dia, any rere any, generació rere generació a la seva ciutat, al seu paĆ­s, al mon sencer.

Amb posat ferm i fitant les cĆ meres exigia l’immediat processament davant de tribunals populars de tots els responsables de crims contra la humanitat – sicaris que havien turmentat fins a la mort joves opositors al regim, encobridors de crims de guerra, jutges prevaricadors còmplices d’una de les dictadures mĆ©s sanguinĆ ries que es recordin, oligarques que devien les seves fortunes al treball esclau, traficants d’éssers humans, destructors del medi ambient –, processament seguit del reconeixement pĆŗblic per part dels culpables dels delictes comesos, la retirada de pensions, privilegis i patrimonis i l’exili o condemna a viure en barris de l’extraradi per l’equivalent d’un salari mĆ­nim.

Afirmava, l’alcaldessa, subratllant cada paraula, que el mĆ©s gamberro i desvergonyit dels esvalotadors que cremaven barricades, per molt mala persona que fos, defensava la causa correcta, la de la denuncia d’injustĆ­cies, i que el millor dels defensors de l’ordre establert, per molt excelĀ·lent persona que fos, defensava en canvi un ordre basat en la imposició, la brutalitat, el sofriment i la mort.

Acabava, la nostra alcaldessa, aixecant el puny i dient que ella no era l’alcaldessa dels propietaris de diaris i televisions, dels banquers, dels especuladors que foragiten la gent dels seus barris, dels mercaders que ens expropien de i fan negoci amb tot allò que Ć©s necessari per a la vida, ni dels jutges i policies i guardaespatlles i matons i carcellers que intimiden i agredeixen a la gent d’a baix quan molesta o es revolta contra la gent d’amunt. Que ella era l’alcaldessa dels esclafats, oprimits, explotades, reprimides, solidĆ ries, rebels, de la bona gent treballadora, empĆ tica, compassiva, respectuosa i digna, que n’hi ha molta, d’aquesta ciutat i que la institució que ella presidia era d’elles. I que les convidava a fer-la seva, fent-ne fora parĆ sits i venuts.

Que n’arriben a ser, d’absurds i poca solta, els somnis!

Elezioni in Catalogna

Destacat

Elezioni in Catalogna 2021. Più di dieci anni dall’inizio del ciclo indipendentista i risultati dicono:

Spazio indipendentista:

In queste elezioni i partiti apertamente indipendentisti hanno ottenuto maggioranza assoluta in voti e seggi. Alcune riflessioni:

  • Definitiva scomparsa di CiU (Federazione fra ConvergĆØncia DemocrĆ tica de Catalunya e Unió DemocrĆ tica). Uno dei partiti creatori del regime del 78. Prima duramente attaccato per la corruzione (smascherata e perseguita in giustizia dall’associazionismo di base della societĆ  catalana), cerca di cavalcare la tigre del nascente movimento d’indignazione per la sentenza del Costituzionale che cassa lo Statuto approvato in referendum. Prima se ne va la destra di Unió (che attualmente ĆØ integrata nella coalizione elettorale del … PSC, con al n. 3 della candidatura il suo leader, Ramon Espadaler. E in queste elezioni naufraga miseramente l’erede diretto di Convergencia: il PdCat, che non ottiene nemmeno un rappresentante. CiU quindi, grazie al movimento indipendentista, ĆØ l’unico partito del regime che scompare come tale.
  • Senza dubbio la pratica totalitĆ  dell’indipendentismo ĆØ antifascista. L’unico gruppuscolo identitario che spesso ĆØ stato citato da analisti prezzolati per dimostrare un’anima di destra del catalanismo in genere ha ottenuto solo una manciata di voti ed ĆØ rimasto ben lontano dalla soglia di rappresentanza. Solo gli indipendentisti e qualche settore anarchico hanno contrastato in tutto questo tempo la presenza di Vox e del suo discorso omofobo e razzista in piazze di tutti i paesi e quartieri della Catalogna e sui media pubblici (presenza imposta dalla JEC). Spesso questo attivismo antifascista ĆØ stato definito da settori socialisti e dei Comuns come ā€œattacco alla libertĆ  di espressioneā€.
  • Chi conosce la piazza e si muove nei movimenti sociali sa fino a che punto il contenuto ā€œdiritto di autodeterminazioneā€ ĆØ presente in praticamente tutte le lotte, da quelle sindacali a quelle per la casa o di difesa dell’ambiente o femministe. E sa che questo ambito ĆØ l’unico che ha appoggiato attivamente la denuncia del milione di catalani che non possono votare (residenti che non hanno la cittadinanza spagnola). E conosce la forza delle grandi organizzazioni: Omnium, ANC e della costellazione di collettivi, partiti e associazioni che configurano lo spazio dell’indipendentismo sociale.
  • L’estrema sinistra anticapitalista catalana ĆØ senza dubbio la più forte, in termini relativi, d’Europa. La candidatura CUP ha raccolto finora un ventaglio vastissimo di organizzazioni anticapitaliste e di estrema sinistra, da quelle neo-leniniste a molte libertarie. Ed il suo peso ĆØ in grado di condizionare tutto lo spazio politico e di far penetrare in ampi settori della societĆ  analisi e cultura di radicalitĆ  se non rivoluzionaria, democratica.
  • l’ambito indipendentista, lungi dal rappresentare un ā€œritorno al passatoā€ come vuole il discorso statale egemonico, ĆØ una fucina di proposte per un diverso futuro europeo, dove la UE non ĆØ più vista come un ā€œclub di statiā€ ma una unione di popoli, una federazione di regioni, o di cittĆ , un qualcosa comunque posto al servizio della gente e non delle merci.

Ambito unionista:

Di nuovo i partiti apertamente unionisti hanno ricevuto una minoranza dei voti, anche se il partito più votato in termini relativi è il PSC.

  • Il PSC/PSOE, partito colonna del regime post franchista ha recuperato in queste elezioni parte dei voti del Frankestein politico Ciudadanos. Non abbastanza da formare governo senza uno dei partiti indipendentisti, nonostante la formidabile campagna per mobilitare il voto nazionalista spagnolo portata avanti con il sostegno del governo e della totalitĆ  dei media spagnoli. La sua collocazione a sinistra non ĆØ sostenuta da nessun gesto o programma politico obiettivo, al di lĆ  di quattro misure simboliche (in questa legislatura la legge sull’eutanasia) e il ricorso a una fraseologia vuota (le politiche sociali(??).
  • Ciudadanos, (partito a suo tempo Ā finanziato dalla banca come alternativa di destra a Podemos e nazionalista spagnola all’indipendentismo) crolla e dalla sua decomposizione spunta con forza VOX, che raccoglie tutti i voti che non sono andati al PSC.
  • PP, a rischio di scomparsa dal parlamento catalano.
  • VOX, CioĆØ l’estrema destra dichiarata e senza complessi che assicura che butterĆ  fuori gli immigrati illegali e che chiuderĆ  manu militari istituzioni e televisioni pubbliche catalane, completa adesso il quadro della destra spagnola che ĆØ maggioranza nel resto dello stato (meno Euskadi). E che qui rappresenta una esigua minoranza (20 seggi su 135).
  • Una caratteristica dell’unionismo ĆØ che la presenza nell’associazionismo sociale si riduce a quella spesso clientelare del PSC, che conta fondamentalmente su di un agguerrito esercito di quadri sindacali e di partito, impiegati comunali, presidenti di associazioni sovvenzionate. La destra unionista ĆØ assente dalla vita comunitaria catalana.
  • Non solo quest’area non ĆØ antifascista ma civetta con gli ultra di Vox (il governo centrale di PSOE-Podemos ha accettato con gratitudine il sostegno sia pur indiretto di Vox alla sua gestione dei fondi europei) e si ĆØ dedicata nel corso della campagna a criminalizzare tutti i presidi antifascisti.
  • La visione dello stato (da PSC a Vox) ĆØ identica, cosƬ come lo ĆØ quella dell’Unione Europea che semmai si vorrebbe un po’ più generosa nell’allentare i cordoni della borsa e meno ficcanaso nelle faccende giudiziarie e di rispetto dei diritti umani e civili.

Poi ci sono i Comuns.

Nonostante la proclamata equidistanza, hanno adottato in tutta la campagna un approccio etnicista, camuffato da denuncia dell’etnicismo altrui. Assenti ormai dall’antifascismo di piazza e dalle lotte in genere, e ormai esaurite le riserve di popolaritĆ  ereditate dal movimento degli ā€œIndignatiā€ si limitano ormai a tirare la volata al fratello maggiore, il PSC. La loro farneticazione li porta a proporre un ā€œgoverno di sinistraā€ dal quale escludono la CUP – che ormai ha un seggio più di loro – e con il PSC, mentre pongono il veto a qualsiasi governo sostenuto da JxC (certo non più neoliberale di quelli del Sanchez).

Un ā€œnĆ© carne nĆ© pesceā€ nazionale e sociale che si sgonfia a ogni giro elettorale.