Categoria: debat

Llengües “comunes”

És sabut que el passat 22 d’octubre de 2022, en el 100 aniversari de la “Marcia su Roma de Benito Mussolini”, era nomenada president del govern italià Giorgia Meloni, cap de llista del partit Fratelli d’Italia, organització hereva del MSI i del prohibit partit feixista.

Amb el 26% dels vots (7 milions de vots) i en aliança amb les formacions xenòfobes i neoliberals de Salvini i Berlusconi, el  primer govern de la república sorgida de la lluita antifeixista i encapçalat per una dona té, entre els seus objectius, la imposició d’agendes ultraliberals en economia, atlantisme a ultrança associat a un euroescepticisme més de formes que de contingut en política exterior, mà dura en temes d’ordre públic i estrangeria i centralització nacionalista i identitària en l’articulació institucional del país.

En el seu programa està prevista una bateria de reformes constitucionals que afecten gairebé el 20% de la carta magna redactada arran de la derrota del règim feixista, l’any 1947.

Una de les esmenes proposades, tot i que “menor”, és especialment significativa: l’afegit a l’article 12 – que diu que el tricolor és la bandera de la República – de la frase “l’italià és la llengua oficial i tots els ciutadans tenen el deure de coneixer-la i el dret d’utilitzar-la”. Els ministres del govern neofeixista declaren obertament que es tracta d’un fórmula copiada de la constitució espanyola.

Tot i les moltes i substancials diferències que hi ha en la gènesi de l’estat italià unitari i en les dinàmiques de difusió/imposició de l’italià com a llengua oficial respecte al cas espanyol, de seguida ha resultat evident la naturalesa neofeixista de la mesura.

De fet ja en el seu moment el legislador havia evitat a questa al·lusió a l’idioma “unitari” per subratllar l’allunyament del nacionalisme agressiu i identitari que havia constituït la base de la ideologia del regim feixista, així com avui els sectors encara honestament democràtics del país assenyalen a les implicacions de discriminació envers tant nouvinguts immigrats o exiliats, com minories lingüístiques i nacionals – nombroses al llarg de tota la península -,  implícites en el rang de la nova norma.

“Podem afirmar que on hi ha unitat lingüística hi ha unitat nacional ” diu el ministre  Menia, molt preocupat per la defensa de la “identitat italiana de les nostres ciutats i pobles “.

Els constitucionalistes espanyols estan d’enhorabona: “la Intocable del 78” és copiada com a referent i font d’inspiració pel primer govern post feixista d’un dels països més importants d’Europa occidental!

Vittime nell’era della post-verità

So che scrivendo questo contribuisco al successo della strategia pubblicitaria di Cercas, che utilizza sapientemente le ondate di sdegno che le sue dichiarazioni, interviste ed esternazioni insultanti e menzognere, suscitano per estendere la curiosità per il suo ultimo libro.

Buon pro gli facciano i libri venduti, a me interessa solo ricordare un paio di cosette alle persone progressiste, compagne, o anche semplicemente oneste intellettualmente, che considerano i suoi prodotti interessanti.

La prima è che a tutt’oggi sono 3200 (la Catalogna ha 7,5 milioni di abitanti) le persone imputate e perseguite da tribunali di ogni tipo per manifestazioni, scioperi, reati di opinione e politici – come aver permesso dibattiti in Parlamento – in un movimento che, pur portando in piazza centinaia di migliaia di persone, è stato di un pacifismo esemplare, almeno fino alle ultime proteste – represse con violenza – di reazione alle sentenze del macroprocesso contro i “leader” sociali e politici del movimento.

Che sono alcune migliaia gli indipendentisti catalani multati e identificati per le stesse ragioni.

Che un intero governo è stato condannato a pesanti pene di prigione e che il suo presidente e dei consiglieri eletti con i voti di due milioni di persone, sono costretti a vivere in esilio.

Che in galera e in esilio sono in compagnia di cantanti di rap o di manifestanti anarchici, anch’essi colpevoli di reati di dissidenza, in piazza o in canzoni.

Che sono più di un migliaio le persone contuse o ferite, alcune con perdita di occhi o testicoli, per la violenza della polizia.

Che ci sono state più di 700 denunce per aggressioni di stampo fascista.

La seconda è che le vittime della storia che racconta Cercas, sono gente come lui, sostenuta e sostenitrice dei poliziotti che hanno bastonato votanti di ogni età, sesso e condizione, che hanno dato la caccia a civili con manganelli telescopici, che hanno sparato in una sola notte di scontri tante pallottole di gomma quanto in tutte le manifestazioni degli ultimi anni in tutta la Spagna. Poliziotti che rompono il naso per strada a giornalisti indipendentisti in assoluta impunità. Poliziotti del sindacato sponsorizzato da Vox con esponenti che dicono di voler ammazzare giovani immigranti. Gente sostenitrice della Guardia Civil dei 5000 casi di tortura documentati dal 1980 al 2000, delle denunce false (Altsasua, CDR… ecc). Dei tribunali speciali Audiencia Nacional e Supremo, eredi diretti del Tribunal de Orden Publico franchista. Gente che, pur dicendosi repubblicana a volte, trova del tutto naturale e positiva la continuità della monarchia voluta ed instaurata da Franco, la più autoritaria e la più corrotta di questa parte del mondo.

Sono vittime, quelle che Cercas descrive nella sua storia, che non sono preoccupate dallo strapotere delle multinazionali, della poderosissima banca spagnola, dei “caciques” e del capitalismo estrattivista dei Florentino Perez ed altri mega palazzinari. Sono vittime che godono del sostegno interessato e fanatico del 95% dei mass media. Della conferenza episcopale. Dell’esercito che depura i militari democratici e rende omaggio alla Divisione Azul. Dei servizi segreti che avevano contatti con la cellula dell’attentato alle Ramblas di Barcellona e che non sono mai stati indagati (per forza, sono segreti, e mica ci può scrivere un libro, il nostro).

Gente che condivide con una intensità preoccupante le posizioni di Vox, partito di ultradestra e nostalgico del franchismo, acerrimo sostenitore, come le altre vittime del nazionalismo catalano (o basco, o galiziano, o dell’emigrazione, o della violenza anrchica), della Costituzione, dell’ordine e della legge. Gente che denuncia la discriminazione dello spagnolo – parlato dal 100% e imposto per legge a tutti, il 15% d’immigranti compresi -, vittima del catalano ormai parlato solo da quasi il 50% della popolazione.

Tenga presente, il lettore dell’ultimo libro e delle interviste a Cercas, queste due cose. Tanto per non perdere la prospettiva.

L’enemic que heu derrotat

La participació de la cavalleria lleugera de la progressia espanyola, política i intel·lectual, (per entendre’ns els Cerques, els Juliana, les Coixets, els Coscubieles-Rabell i els seus seguicis d’historiadors italians i més xavalla) a la guerra a l’independentisme tenia com a punta de llança la narració d’un moviment dominat per la burgesia catalana pujolista post convergent egoista i xenòfoba al tres per cent.

Segons aquests refinats analistes, l’enemic real d’aquests nacionalistes perifèrics no eren monarquies, exèrcit i Ibex 35 (per altra banda blanquejats sota una capa vigorosa de “normalitat constitucional ergo democràtica”), si no el poble treballador i explotat naturalment espanyol (els nascuts al Bangladesh o a Tibisora anaven implícitament en el mateix paquet) que els malvats prucessistes pretenien privar de la seva espanyolitat.

Contra aquest enemic colpista – que fins i tot arribava a aberracions d’inaudita brutalitat com imposar lleis per majoria simple en un parlament- , aquesta progressia invocava l’actuació de les estructures de la paternal monarquia borbònica, amb la seva democràtica Guàrdia civil del pluri-decorat general Galindo, la Policia Nacional, del decoradíssim Billy el Niño, l’exèrcit (dels reservistes que afusellarien – decorats o no – uns 20 milions d’espanyols per amor de pàtria) i una magistratura coneguda arreu per ser l’única al mon prou desacomplexada i moderna com per aplicar el delicte d’odi (contra minories), a les categories que acabo d’esmentar (que sens dubte son minories, malgrat disposar del 99% de l’arsenal i de la musculatura disponible en territori espanyol).

L'autèntic enemic dels "progres" antiindependentistes? Nosaltres, les que qüestionem l'ordre establert. Les de sempre.

Anyway. Com és sabut en aquesta heroica batalla els defensors de la unitat d’Espanya han sortit, un cop més, vencedors. Això implica que els convergents trespercent burgesos catalans s’hagin dissolt, emigrat i que els proletaris naturalment espanyols – a més de poder finalment parlar i respirar en espanyol en Catalunya (que és terra espanyola carai!) – s’han repartit les riqueses i propietats de bancs i multinacionals? Doncs no. Resulta que els post convergents i els seus escolanets estan on sempre han estat en el últims 40 anys, és a dir gestionant l’estat a través de la seva autonomia de fireta i repartint les engrunes que els Florentino Perez i latifundistes establerts a Madrid deixen caure de la taula. Això si, sense cove i sense peix i amb un AIXÒ NO TOCA, gravat al pompis.

Qui és doncs que ha estat anorreat, eliminat, esborrat en aquesta valent contesa on els nostre paladins d’esquerres de l’espanya una i no quaranta i una han ajuntat esforços amb legionaris, toreros, tertulians de tele 5 i serveis secrets?

Doncs els CDR, doncs l’associacionisme, doncs les desenes i desenes de milers de persones, pagesos, estudiants, mestres, sanitaris, aturats, autònoms, fusters, obrers, bombers, portuaris, pescadors … o sigui aquelles forces que havien protagonitzat un intent inèdit de “repolitització d’allò local”. L’últim intent d’aquell cicle que deia “pensar globalment, actuar localment”.

Allò que han aconseguit els nostres valents progres és desactivar, castigar, aïllar, invisibilitzar un moviment radicalment antifeixista (potser el moviment antifeixista més ample i difós d’Europa), de democratització radical de la política (quants moviments a Europa des de finals de la II guerra han vist néixer 300 assemblees locals en un territori de 7 milions d’habitants ?), d’impugnació d’un dels règims més autoritaris i sens dubte més corruptes del continent, de denuncia dels límits de la forma estatal i d’Europa (que per a alguns d’aquests progres neo-monàrquics fins fa 4 dies era la « fortalesa del capital i la guerra « ).

Semblaria una aberració, oi ? Gent « progressista » que escanya un moviment popular… però si mirem els orígens d’aquests escamots de partidaris de la  dependència catalana, veiem que això forma part del seu ADN polític, o una mena de vocació professional: fins i tot cronològicament – en el cas d’alguns d’ells – són els mateixos que van enfonsar l’experiència comunista a la societat italiana, neutralitzar les lluites autònomes a la transició franquista, aturar els intents de salvar el Puig Antich, recuperar, fagocitar i convertir en merda tots i cada u dels intents de resposta contundent al sistema d’opressió (des de la lluita armada a les vagues de l’aigua, a les ocupacions a l’antinuclear) que hi ha hagut en el nostre entorn en els darrers 40 anys.

Progres, amb les vostres apèndixs “cosmos” i “posmos”, no ens enganyeu, el vostre enemics sempre hem estat nosaltres, aquells que posàvem en perill que qüestionem l’ordre establert que us ofereix aixopluc i identitat, per miserable que sigui. Sempre i només nosaltres.

Morti che pesano come piume

Di fronte alla consumata vendetta dello stato italiano nei confronti di un gruppo di persone da decenni esiliate in Francia si è scatenata l’ennesima grottesca messa in scena forcaiola, dove ignoranza, protervia, servilismo e sanguinario perbenismo fungono da ingredienti principali. Poche voci si fanno timidamente udire nel bercio della folla linciante per cercare d’introdurre un po’ di senso comune “democratico”, ricordando principi sanciti da carte magne e codici legali che – dicono – dovrebbero essere la base delle nostre società.

Ancora più sparute le voci che riconoscono la natura politica di quegli eventi e denunciano la natura politica anch’essa, retriva e reazionaria, dell’accanimento istituzionale nei confronti di nemici sconfitti quasi mezzo secolo fa. Voci che cercano invano di ristabilire un minimo di verità storica, di non attribuire al “terrorismo rosso” anche le centinaia di morti provocati da fascisti, polizie e servizi segreti, di distinguere fra attacchi ed anche omicidi compiuti contro obiettivi concreti  e specifici (corpi repressivi – polizia o magistratura -, padroni, servi dei padroni, fascisti, delatori) e i massacri indiscriminati contro la popolazione civile (le bombe su piazze e sui treni) o le morti sotto tortura.

Fra queste poche voci spesseggiano comunque i “però”, i “lo avevamo detto”, le critiche alle scelte di lotta armata o di “violenza”. Si ricorda che già allora si parlava dei “compagni che sbagliano”.

Certo, è giusto ricordare che contro quella scelta (della clandestinità armata, non della violenza, che meriterebbe un discorso a parte) già negli anni settanta ci eravamo pronunciati  in molti, nei movimenti rivoluzionari. È giusto ricordare i nostri argomenti.

Bene sarebbe però riconoscere che la gente che fece la scelta i suoi sbagli li pagò. E cari. Anzi, che politicamente sono stati forse gli unici a riconoscere errori: di calcolo, strategici.

Sarebbe bene riconoscere che di errori ne facemmo tutti, come dimostra fra l’altro il deserto ideale e di pensiero che è calato sulla società italiana. È brutto ed anche abbastanza stupido cercare di continuare a scaricare sulla “scellerata scelta” di poche centinaia di giovani e meno giovani male armati e invero assai poco sanguinari l’immane sconfitta politica le cui conseguenze stiamo ancora pagando.

E fra i più stupidi, di errori, ci fu proprio quello di attribuire la responsabilità dell’inasprimento della reazione dello stato giustappunto a chi lo “provocava”, rapendo e assassinando perfino un primo ministro. Un errore stupido perché allora sapevamo bene che quella guerra non l’avevano cominciata le BR o i NAP o Prima Linea, ma lo stato e i padroni, che in quei 25 anni del dopoguerra avevano represso, incarcerato, ammazzato dissidenti, lavoratori. Lo stato e i suoi sicari che avevano iniziato la stagione stragista alla fine degli anni 60.

Ed errore stupido perché non ci voleva tanto a capire, nemmeno allora, che quella frase pomposamente ripetuta da tutti i pulpiti: “in democrazia si può sostenere qualsiasi posizione purché sia senza armi” era una colossale presa per il culo. Lo sapevamo allora, quelli con due dita di cervello e di onestà, che il significato della frase era “in democrazia si può sostenere qualsiasi posizione purché non sia contraria agli interessi dei gruppi dominanti e, soprattutto, non abbia la benché minima efficacia”. E lo vediamo oggi qui, in Catalogna, dove senza la benché minima violenza sono riusciti a sbattere in galera per anni ed anni tutto un governo eletto, a perseguitare giudiziariamente più di 3000 persone, a ferirne centinaia, a multarne migliaia… Fra il silenzio compiaciuto di grandi maggioranze di “democratici” spagnoli ed europei.

 Un errore che va a braccetto con l’altro, di ritenere che “quella” non era una guerra (salvo poi usare a ogni pie sospinto espressioni come guerra di classe, guerra ai padroni e quant’altro.. ma già, in un paese di boccaloni bisognava essere scemi per prendere sul serio comunicati e manifesti di tante organizzazioni rivoluzionarie)  e soprattutto che “quello” non aveva nulla a che vedere con la Resistenza. Con i Partigiani. Con l’Antifascismo. Tutto con Maiuscola, fra tripudio di Tricolori.

Anzi, sono in molti che si riempiono di sdegno e si gonfiano come billi (i tacchini nella mia zona), quando qualcuno fa l’accostamento. Sono gli stessi che non battono ciglio quando un sindaco di una città che fu rossa festeggia il 25 aprile facendo suonare l’inno di Mameli e la canzone del Piave e fa fare il discorso al vescovo che parla di riconciliazione e di quanto brutte sono le guerre (vero è che le gerarchie cattoliche che ne hanno provocate a sporte in più di 20 secoli la sanno lunga sul tema). Sono gli stessi che millantano nonni, zii, babbi partigiani, e mamme, nonne, zie staffette, che se ce ne fossero stati così tanti agli alleati si sarebbero potuti risparmiare una bella scarpinata per tutta l’Italia. Sono gli stessi che – armi o non armi – metterebbero ai ferri o condannerebbero ai lavori forzati quelli che bruciano i cassonetti, che bruciano fotografie di un re, che “violano la legalità” e che insomma non sono della sinistra perbene e domestica.

“Ci sono morti che pesano come montagne, altre leggere come piume” diceva Mao Tse Tung (che probabilmente avrà copiato la frase da Confucio, che ne era uno che ne sfornava in continuazione). Fa male, tanto male constatare che quelle che pesano come macigni – anche per noi -, sono quelle di poliziotti, giornalisti, magistrati, spie, politici, imprenditori, mentre volano via, leggere come piume, quelle di Anna Maria, Luca, Francesco, Pedro, Mara, Wilma, e tanti altri di cui abbiamo scordato i nomi, morti in combattimenti (“abbattuti” dice la stampa borghese) come abbiamo scordato quel gruppo di compagne sepolte vive da quasi 40 anni nelle patrie galere, per non essersi voluti piegare e non aver rinnegato di quello in cui avevano creduto.

O, ancora più leggere, le morti di tutti quelli che si presentano sfiniti alle nostre frontiere, cacciati da casa loro da guerre e violenze; le morti degli scannati per garantire l’arrivo delle risorse necessarie per mantenere il nostro stile di vita; le morti da stenti, da paura, da disperazione, da sfruttamento; tutte le morti provocate da un sistema contro il quale non era lecito, non è lecito, anzi eticamente e moralmente riprovevole, impugnare le armi.

La lotta armata non servì a nulla. Vero. Il resto invece? Le manifestazioni, i girotondi, i cori vibranti, le riunioni, i presidi, le denunce, i cortei festosi, le performances sono servite a qualcosa oltre ad aggiungere la beffa, da parte di privilegiati e sensibili figli di un sistema di dominio criminale, a tanto dolore e a tante umiliazioni e morti?

Illa, Milosevic i ICV

Ja fa temps que sectors de ICV/Comuns com els autoanomenats “Federalistes d’Esquerres” ens han acostumat a argumentaris gens rigorosos i més propis de publicistes sense escrúpols que d’analistes polítics d’esquerra (com l’abús del concepte de “burgesia” aplicat a un magma de botiguers i pastissers, mestres i fusters, pagesos i estudiants i no a la classe que ostenta el control dels mitjans de producció i distribució de la riquesa: multinacionals, patronals, bancs, fons d’inversió i empreses que cotitzen a la borsa).

També ens havien acostumat a una interpretació dislèxica del concepte d’esquerra, amb la seva insistència a considerar, contra tota evidència lògica, el partit socialista espanyol – puntal del règim del 78 i garant de tots els privilegis de la classe dominant espanyola, i de la impunitat dels seus sicaris – com a referent i germà gran de l’àrea progressista a l’estat.

Així com ens havien deixat clara la seva conversió a un abrandat legalisme, traduït en obedientisme a les regles del joc de l’estat capitalista (i fins fa poc per a ells mateixos “règim del 78”) com a mínim sorprenent en gent que es reclamava de moviments on la desobediència civil és reconeguda com a motor principal de tot canvi social no purament estètic.

Però la degeneració ideològica sembla haver-se accelerat en la darrera tongada electoral, amb l’esfondrament de Ciudadanos.

El candidat del que fou un partit socialista, Illa, no només va recollir les despulles d’aquest producte de l’IBEX35 sota forma de vots, si no també el llegat ideològic, emprant en la campanya electoral tota la munició retòrica i les tècniques emprades pels Arrimades i Riveras, apuntant cap a un suposat etnicisme excloent de l’independentisme. Imitant als taronges, no es tractava d’identificar subjectes, posicions o propostes polítiques racistes o xenòfobes si no de, literalment, “crear” la cosa (l’etnicisme xenòfob com a part del projecte independentista) a partir de la identificació i magnificació d’anècdotes i opinions personals, la interpretació manipulada de conceptes o eslògans o de la simple reiteració de missatges clonats, suportada per l’eco incessant de tota la “brunete” mediàtica desplegada també en territori català.

Donant per bons i naturals significant buits, com la neutralitat de l’espai públic i de les institucions, o afirmant que les polítiques de govern han de tenir en compte els interessos de tothom i no d’una part de la societat (fa mal haver d’explicar a una suposada esquerra, per molt reformista que sigui, que totes i cada una d’aquestes afirmacions són una gegantina presa de pel en una societat dividida en classe, i més en una com l’espanyola on la classe dominant conserva privilegis propis de l’edat mitja) Illa i els seus van basar la campanya en acusar directament d’apartheid una part consistent del moviment independentista. Evocant una vegada i una altra la imatge d’una “societat fracturada”,  d’una estupidesa flagrant per a qualsevol que pensi la societat en una dimensió històrica i que sap que el conflicte és la condició indispensable per la superació de tota mena d’injustícies, però que, com diria en Trump “funciona” la mar de bé.

Amb enorme irresponsabilitat, les candidates d’ICV/Comuns, lluny d’aprofitar aquest gir escandalós cap a la dreta nacionalista i odiadora del PSC per afirmar-se com única alternativa d’esquerra estatal, s’han apuntat a l’opció que desplaça la confrontació cap al terreny identitari, evitant que el debat es centri en els elements purament polítics.

És una decisió gravíssima però lògica, ja que si l’atac a JxC com a hereus neo-liberals de Convergència i Unió es centrés en les propostes i actuacions en els camps econòmic, social i de defensa dels drets, serien innombrables les contradiccions que explotarien a la cara d’aquesta esquerra pretesament renovadora.

En efecte l’agenda i els principis de política general, així com la col·locació ideològica de militància i votants de JxC cobreixen exactament el mateix espai (per no dir més a l’esquerra) que ocupa el PSOE, aliat preferent dels Comuns i soci de govern a l’Ajuntament de Barcelona i a l’estat. És més, com s’ha demostrat en diverses ocasions, en matèria social un govern de coalició amb els post-convergents ha desbordat per l’esquerra el “govern més progressista de la història d’Espanya”. I no parlem de la més que incòmoda presència del sector més dretà (Unió Democràtica de Catalunya)  de la finiquitada, però mai prou amortitzada, CiU a dins de la coalició electoral sota les sigles del PSC.

Per altra banda, tot i ser un partit conservador, marcat per un cert classisme de mitja burgesia i caracteritzat per una visió de país més clarament neoliberal, no hi ha cap element objectiu que permeti titllar JxC d’extrema dreta o de partit xenòfob- contràriament al que passa amb Vox i l’autèntica dreta ultra -: ni en el seu programa ni en les declaracions dels seus dirigents, ni en els pronunciaments públics. Basar unes acusacions tan greus en interpretacions parcials o atribucions d’intencions ocultes no és acceptable en un debat honest.

En definitiva, la balcanització promoguda per Illa i els seus i a la que s’ha apuntat ICV/Comuns s’explica amb la impossibilitat d’articular una oposició substancial a una dreta neo-liberal de la qual han assumit gairebé tots els plantejaments. És, ras i curt, l’única arma que els queda per mantenir-se vius electoralment. Però… a quin preu?

Un, ja evident, és l’abandó de les posicions de lluita social bescanviades per tímides demandes assistencialistes (4 ajuts i subvencions per a la “gent necessitada” i les seves “preocupacions reals”)   o d’actualització estètica del sistema. Abandó que s’acompanya de recolzament obert a l’estabilitat de l’aparell de dominació, escenificat entre d’altres per les condemnes de la “violència” al carrer.

L’altre, de conseqüències potencialment gravíssimes, és la creació d’un imaginari de conflicte ètnic. Comprant i rellançant el relat creat per Ciudadanos i la dreta monarquico-unionista de les dues Catalunyes (una rica i catalanista, l’altra pobre i castellana, fotografia falsejada que, per cert, menysprea el 15% de la població de Catalunya que no té ciutadania espanyola ni el castellà – o el català – com a llengua mare) PSOE i ICV/Comuns entren a alimentar un mecanisme que ha estat assajat manta vegades al llarg de la història. La darrera vegada, en Europa, pel Miloseviç de la Gran Serbia.

Ja comencem a veure els efectes d’aquesta estratègia perversa, en la catalanofòbia de mitjans de comunicació i personatges públics, el rebuig a la llengua catalana, el creixement d’opcions obertament neo-feixistes com Vox, la proliferació de grupuscles de nacionalistes, aquests si identitaris, espanyols, les agressions, la criminalització mediàtica, judicial i policial de l’independentisme més d’esquerres…

Ja es constata l’existència de sectors que es creuen realment víctimes d’un pla d’extermini (cultural i lingüístic, de moment) per part d’una minoria catalana poderosa i suprematista que aspira a la puresa de sang. Només és qüestió de temps que la por que se’ls ha induït es transformi en odi legitimador de més violència repressiva.

No sembla una opció gaire intel·ligent ni progressista, en una Europa que va viure la creació del dimoni jueu, bosniac o kosovar.

Sincretisme revolucionari

“Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes”. Karl Marx

“Els passos en fals d’un moviment obrer real són, a nivell històric, incommensurablement més fructífers i preciosos que la infal·libilitat del millor comitè central”. Rosa Luxemburg

A casa nostra al llarg de la història s’ha demostrat, en multitud de conflictes i en milers d’experiències de resistència i construcció col·lectiva, la capacitat d’organització i elaboració estratègica i la creativitat de les classes populars.

També als nostres dies, amb les respostes que a les ofensives d’estat i capital i als reptes i dificultats provocades pel desgavell neoliberal han sorgit i sorgeixen de barris i pobles i de tots els àmbits de la vida social, tot configurant una nova cultura de defensa de la vida i de lo comú.

Tanmateix, sembla que tant el mon de la política institucional, com el de l’acadèmia (d’on sorgeix la pràctica totalitat de la teoria difosa pels canals de comunicació, els de moviment inclosos) perviu intacte el prejudici que fa del parlamentarisme, i de la democràcia representativa, l’únic espai “polític” de debò.

Aquests dies assistim un cop més a la representació post electoral de negociacions, discussions, debats en que els i les protagonistes no són mai, si no com a figures de segon pla que s’interpel·len o s’amaguen a conveniència, els moviments reals, les masses que habiten les nostres ciutats, pobles i territoris. Les organitzacions populars (em refereixo a les no assimilades i enquadrades, com els sindicats majoritaris) i les seves actuacions són vistes per alguns com una nosa o un perill, que cal exorcitzar o domesticar, per d’altres com una massa de maniobra que “apreti” quan toca, o com una reserva de vots.  N’hi ha que, després d’accedir a corts i consistoris utilitzant l’infeliç eslògan “tornem les institucions a la ciutadania” (infeliç perquè en una societat dividida en classes les institucions mai han estat una possessió del poble que, com a molt, hi ha estat tolerat en una posició fortament subalterna), ja no van més enllà de referències retòriques a la participació (reduïda a la consultació d’algunes entitats seleccionades, o a la creació d’espais on ciutadans/individus puguin abocar en un poti poti indigerible dèries, ocurrències i queixes) i s’erigeixen en defensors i intèrprets de les classes més desfavorides segons la clàssica fórmula del “tot per al poble, però sense el poble”. I finalment hi ha forces que, tot i mostrar una innegable major proximitat als sectors més actius de la societat, ja no prioritzen la creació d’estructures de poder popular, embrions d’una nova institucionalitat radicalment democràtica, ni molt menys li atorguen cap funció de direcció estratègica.

Per descomptat no es tracta aquí de retreure a ningú la manca d’ambició política, per altra banda necessària si es vol subvertir el marc actual de relacions socials i econòmiques, però si d’apuntar que tal subversió no se situa – contràriament al que tothom sembla pensar – en un momentum pertanyent a la dimensió de la utopia.

Un programa polític rigorós avui pot incloure perfectament (és més, per ser rigorós “ha d’incloure”) elements de transformació gradual i radical de l’existent dissenyats i dirigits per voluntats col·lectives. En primer lloc perquè aquest enfoc permetria consolidar, arrelant-los en la base social, els passos endavant que es vagin donant en els diversos àmbits. I en segon lloc perquè és així que funciona tot moviment real: els canvis importants ben poques vegades han vingut des de dalt, per iniciativa de dèspotes il·lustrats (Leopold d’Àustria), o per parlaments dominats per majories progressistes, si no per la potencia desestabilitzadora i propositiva de grups socials decidits a trencar o modificar l’aparell de poder que els subjuga.

SOBIRANIES

Avui es parla força de sobiranies ja que, descobrint un cop més la sopa d’all, constatem que la dominació d’espècie, gènere o classe és exercida mitjançant una pluralitat de tècniques i dispositius – pràctics i ideològics -, de la mà de subjectes no sempre coincidents amb els sectors de la humanitat que en son promotors i beneficiaris, i que ens despullen – en major o menor mesura – de la possibilitat de governar les nostres mateixes vides.

Recuperar la sobirania individual i col·lectiva significa recuperar aquest poder que ens ha estat expropiat al llarg dels segles, tant en el terreny polític, cultural, econòmic (entès com a gestió dels recursos indispensables per a la supervivència: aigua, energia, alimentació, entorn natural). Significa, alhora, combatre la perversió capitalista que ha reduït, amb els resultats destructius que veiem, tot allò que és necessari per la vida nostra i la del planeta a una mercaderia, en el marc d’allò que anomenen “lògica del mercat”.

Els sectors de les nostres societats que ja tenen consciència de la gravetat de la situació i de la necessitat imperiosa de redreçar-la són cada cop més amplis (tenim fins i tot un Papa crític amb el capitalisme). Tanmateix, malgrat l’aparent consens de comunitats científiques, experts i estaments polítics “progressistes” o “democràtics” mai com ara ha estat tan pobra la capacitat de resposta real al desgavell d’un mon on impera la llei del capital, amb les seves múltiples derivades – i assimilades – d’opressió i explotació.

Fixem-nos sense anar més lluny en els nostres àmbits “antagonistes”, d’oposició frontal al sistema: hi trobarem anàlisis en general ben treballades i serioses de la situació, dels perquès, dels interessos en joc, de les dinàmiques i els efectes del conjunt de fenòmens que acompanyen i defineixen l’agressió totalitària que estem patint. També hi trobarem un corpus d’alternatives, aquestes més variades i a vegades no coincidents, però que ens permeten albirar solucions – no súcubes de l’esperit màgic del tecnologisme – a curt, mitjà i llarg termini, que uneixen justícia social, defensa del medi i l’erradicació de les lacres ancestrals del patriarcat i el racisme.

En canvi falta estrepitosament l’anella – que antuvi hom considerava central en tota teorització política revolucionària – de connexió entre el present i el futur radiós de les solucions. En altres paraules: no tenim ni idea ni sembla preocupar-nos el COM transitar de la fase actual pre-apocalíptica a la nova societat. En aquest COM, una mena de terra de ningú cremada per les derrotes del passat i els efluvis intoxicadors de la ideologia dominant (postmodernisme, perversió individualista de la idea de dret o de llibertat, post veritat etc.), impera la confusió més absoluta: des dels seguidors del “capità enciam” (personatge televisiu de fa unes dècades que tenia com a eslògan: “els petits canvis són poderosos”) que tracen un camí sumant aportacions individuals, als obreristes de tota la vida que esperen encara que els obrers de la SEAT ens condueixen cap al sol de l’avenir (un cop, se suposa, hagin fet fora a puntades de peus els seus representants sindicals), a tota la panòplia de nous sectarismes que es barregen i s’enfronten donant lloc a una insuportable cacofonia.

Un mercat de Calaf on l’únic element que falta són justament els exemples d’actuacions reeixides (tot i que parcials i poc duradores) que podem trobar a la història recent i molt recent del país: des de la revolució del 36 a – mutatis mutandi, que no s’escandalitzi ningú per la comparació blasfema – al 1 octubre, quan la capacitat de posar instàncies diverses (autoorganització popular, organització política i sindical, institucions en un rol no de direcció si no de suport) al servei d’un objectiu comú ha mostrat el seu més que notable poder disruptiu.

GUERRA DE CLASSE

Fa dècades que hem deixat d’utilitzar (nosaltres, “ells” no) el concepte “guerra de classe”, amb l’excusa de la seva connotació militarista. És una llàstima, perquè la metàfora de la guerra, conflicte en que per guanyar cal utilitzar estratègies complexes, diversitat de tàctiques, determinació i intel·ligència en una successió de batalles i fronts, és perfectament aplicable a una lluita per la transformació social i/o l’alliberament nacional i ajudaria a entendre les fases i els elements en que aquesta s’articula.

Ens ajudaria a entendre gràficament conceptes com relació de forces, terreny favorable o desfavorable on presentar o evitar batalla, aliances, ofensiva, retirada, desgast de l’enemic, acumulació de forces, propaganda, atac, defensa, rereguarda, avantguarda, encerclament, rendició, victòria, treva, armistici, a veure la diferencia entre guanyar batalles i perdre la guerra (i viceversa), entre estratègia i tàctica.

I ens deslliuraria dels estèrils debats sobre violència o no violència, revolució o reforma, insurrecció o transformació gradual, espontaneisme o avantguardisme.

UN ALTRE GRADUALISME ÉS POSSIBLE

La metàfora de la guerra es especialment comprensible si aplicada a la idea de “sobirania energètica”, atesa la quantitat de conflictes bèl·lics que ha provocat la disputa entre estats i poders econòmics per les fonts d’energies no renovables. Nosaltres, és clar, plantegem una altra mena d’enfrontament: re-apropiar-nos de tot el poder de decisió sobre formes de consum de l’energia necessària per electricitat i automoció, així com sobre la seva producció: fonts del recurs i tecnologies, procedència, cost, distribució, control, inversions, models,  disputant-les a subjectes i actors integrats en el conglomerat de poders que configuren la elit del capital internacional.

Per arrencar aquest bé d’aquelles mans i, a l’hora, transformar l’actual model depredador i centralitzat en un de sostenible, beneficiós socialment i respectuós ambientalment, hem de valorar diferents escenaris.

Descartem de seguida el que atribueix al déu mercat la capacitat de regulació – per raons que a aquestes alçades no necessiten gaire explicació – i fem un cop d’ull a les alternatives que s’apunten des de diversos sectors.

Els partits i, en general les forces que donen per bona l’equivalència “públic = estatal”, formulen una sèrie de propostes, de radicalitat minvant, que van des de la nacionalització de les empreses de producció i distribució, a la regulació que mitigui els impactes socials (pobresa energètica) i ambientals (increment, en el mix energètic, de la quota corresponent a renovables respecte a la produïda amb combustibles fòssils).

Són propostes que per una banda no impliquen un canvi substancial del model (recordem que fins fa unes dècades a tota Europa les empreses elèctriques ja eren propietat de l’estat) i que per l’altra són d’implementació més que problemàtica. En l’actual ordenament jurídic internacional els interessos de les grans companyies estan blindats a tots els nivells (regulacions estatals, europees, tractats comercials, etc.) i cap institució té la força ni la capacitat d’imposar mesures unilaterals, fins i tot quan és dirigida per majories favorables als canvis, com hem vist en nombrosos casos (a Barcelona sense anar més lluny en el contenciós amb Agbar), ni tampoc d’exercir com a “competència” (les operadores municipals no poden entrar en el mercat de la distribució, controlat pels oligopolis).

La societat, per la seva banda, està generant múltiples respostes i propostes: cooperatives de generació i comercialització de renovables, lluites per la municipalització de petites centrals hidroelèctriques, campanyes per limitar la voracitat de les multinacionals, pressió sobre poders públics perquè les obliguin a tornar quotes dels seus beneficis a la societat, demandes de mitigació de la pobresa energètica, lluites en el territori per contrastar les agressions ambientals de les grans infraestructures. Val a dir que la dispersió d’aquestes iniciatives i la seva mancada integració en una estratègia compartida i amb objectius comuns en redueix en gran mesura l’impacte transformador, encabint-les en “nínxols de mercat” que no incideixen en les dinàmiques generals (emblemàtic el cas de la cooperativa Ecotècnia, pionera en el camp de la generació eòlica i que va acabar engolida per una multinacional del sector).

Però en l’àmbit social també hi ha hagut experiències i comportaments radicalment no assimilables per la lògica econòmica de mercat: l’acció directa,  el sabotatge. Des de l’apropiació individual del recurs per part de persones empobrides mitjançant connexions il·legals, a les campanyes organitzades de negativa a pagar – en part o totalment – les factures, passant per la destrucció d’infraestructures destinades al transport o a la producció d’electricitat.

L’articulació de totes aquestes iniciatives – no necessàriament amb coordinacions orgàniques -, arrelades al territori i amb sensibilitat ecològica, multiplicaria la capacitat d’impacte i eficiència del conjunt:

Per una banda en el mateix procés de canvi es perfilaria – per la composició dels subjectes transformadors i dels seus objectius – un model ben diferent de l’actual, descentralitzat i amb nombrosos avantatges tan pràctics com polítics: reducció de les pèrdues en la fase de distribució (i per tant dels consums generals), no militarització del territori (fenomen associat a les tecnologies nuclears i a les grans infraestructures), es multiplicarien les oportunitats d’ocupació (per instal·lació i manteniment), les col·lectivitats locals s’empoderarien amb el control directe sobre un recurs bàsic i s’afavoriria la relació col.laborativa entre elles, també milloraria la seguretat en el subministrament, ja que una xarxa feta de multitud de centres de producció seria més eficient i resilient que una basada en pocs grans centres i, finalment, es garantiria un aprofitament òptim de les tecnologies i recursos renovables.

L’impacte de transformació (social i ambiental) seria doncs immensament més gran en un model descentralitzat que podria implementar-se gradualment, a mesura que es vagi “desmuntant” l’anterior mitjançant una multitud d’atacs (des del boicot, a les iniciatives judicials, als sabotatges o a les autoreduccions).

Una coordinació entre les iniciatives en els dos àmbits (institucional i social, on el primer faci de suport i doni empara al segon) permet imaginar una transició conflictiva que acabi amb la retirada dels grans actors privats (si no hi ha beneficis ni perspectives de tenir-ne el bé perd tot interès).

PENSAR FORA DE LA CAIXA

En aquests dies les “nostres” institucions (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) han mostrat un cop més el seu distanciament paternalista de la societat que pretenen representar: davant la pluja de milions que la UE ha anunciat per finançar una recuperació econòmica sobre bases ”green” s’han afanyat a presentar projectes elaborats per tècnics i especialistes finalitzats a esgarrapar les engrunes que deixessin caure les grans multinacionals dels diversos sectors.

Ni se’ls ha acudit la idea de crear espais amplis de participació posant a disposició eines públiques, com les universitats, administracions, experts, espais i diners per facilitar l’elaboració de projectes col·lectius dins d’un marc comú amb visió estratègica i de país.

Val a dir que la mateixa miopia l’han mostrada els actors socials (cooperatives i col·lectius diversos) que no han sabut ni formular, ni molt menys imposar aquesta demanda. Demostració un cop més de la feblesa d’uns actors que han abandonat i de facto repudiat el terreny del conflicte i les pràctiques d’acció directa i de construcció de contrapoders.

<p value="<amp-fit-text layout="fixed-height" min-font-size="6" max-font-size="72" height="80">Aquest plantejament basat en una mena de “sincretisme revolucionari” pot sonar a utopia inassolible, en una esquerra tancada mentalment dins dels esquemes de la tradició o del pensament hegemònic, però l’autèntica irracionalitat avui dia rau en pensar que repetint les mateixes fórmules utilitzades en les últimes dècades podrem assolir algun dia resultats diferents.Aquest plantejament basat en una mena de “sincretisme revolucionari” pot sonar a utopia inassolible, en una esquerra tancada mentalment dins dels esquemes de la tradició o del pensament hegemònic, però l’autèntica irracionalitat avui dia rau en pensar que repetint les mateixes fórmules utilitzades en les últimes dècades podrem assolir algun dia resultats diferents.

Curiosa indignació

Feia molts i molts anys que no veia una campanya tan participada i fulminant com l’engegada per nombrosos col·lectius, entitats i organitzacions de l’àmbit llibertari en aquests dies. Cert és que en la seva difusió hi han participat amb entusiasme sectors que amb el moviment anarquista hi tenen ben poc a veure, com socialistes i ciudadanistes que, en plena campanya electoral, l’han utilitzada com munició en les seves campanyes de desprestigi de l’independentisme i de blanquejament de l’estat autoritari espanyol.

Però això no és culpa dels promotors, que al llarg d’aquestes dècades han mostrat el seu rebuig a que la memòria del Puig Antich fos “utilitzada” per cineastes, autors de llibres i en general per gent no pertanyent al moviment llibertari.

Malauradament la mateixa contundència i persistència en la defensa de la persona i de les seves idees, no s’ha manifestat gairebé de cap altra manera: no hi ha hagut res ni remotament comparable, per virulència i extensió, a l’hora d’exigir per la via legal i política l’anul·lament del judici al Salvador i el processament dels seus responsables. Ni tampoc iniciatives d’escratxe i assetjament dels assassins (el Carlos Rey, el fiscal que el va dur al garrote vil, viu encara, després d’una vida exercint com a docent universitari i advocat – regularment inscrit al Col·legi professional – a Barcelona, en absoluta tranquil·litat). Ni una referència explícita i constant als principis que inspiraven la lluita d’aquell company (que no era antifranquista, si no anticapitalista, i basada en l’acció directa).

És una manca de coherència que sobta, així com sobta el sopor indiferent amb que s’han rebut un any rere l’altre la infinitat de manipulacions de la memòria de maquis i revolucionàries per part d’actors, polítics, artistes, historiadors i, sobretot, institucions: des de declaracions de ministres del govern d’Espanya sobre la lluita dels combatents de la columna Durruti a França, a l’escarni de considerar el cap de l’escamot que va emboscar en Quico Sabater “víctima del terrorisme”, tot passant per les infames lleis de memòria (ara) “democràtica”.

Així com el reguitzell d’insults a la memòria del Puig Antic (per a gran part de la premsa ell i els últims afusellats pel franquisme segueixen essent – i ho diuen – homicides ajusticiats com a tals) i la impunitat de les institucions – i dels sicaris que el van condemnar-, no han suscitat mai cap reacció d’indignat rebuig i condemna com la que hem vist aquests dies.

Això, per si sol, hauria de ser motiu de reflexió profunda sobre com s’està duent a terme, en les esferes d’ideologia revolucionària, la batalla per la memòria i sobre com aquesta s’imbrica, o no, amb les lluites de l’actualitat.

Però hi ha més. Per una banda la voluntat patrimonialitzadora del record del company. És una pulsió  molt perillosa, perquè porta a convertir una persona en màrtir i, més tard, a l’autoproclamació de vestals i sacerdots, encarregats de vetllar per la seva sacralitat. Vestals i sacerdots que decideixen qui te dret d’invocar-la i qui no, de manera gairebé sempre arbitrària: va haver-hi més solidaritat entre sectors de cristians de base que dels antifranquistes de matriu estalinista, com comissions i PSUC, i en canvi avui els segons es toleren, mentre que els primers se’ls increpa.

Per l’altra una actitud censora realment indigna e incompatible amb els postulats llibertaris: una cosa és criticar una obra amb intenció artística i una altra ben diferent exigir-ne la retirada amb un assetjament poc argumentat i cridaner per xarxes.

I finalment la desproporcionalitat: estem parlant d’una instal·lació d’un artista local en un poble. Una exposició amb finalitat de denuncia de la continuïtat entre el règim assassí de Franco i el règim del “todo atado y bien atado”. Quina frívola arrogància és aquesta que t’empeny a condemnar una iniciativa modesta i clarament amb poca capacitat d’incidència política i comunicativa, només per la utilització (potser desencertada, però raonada i explicada) d’una foto del “teu” màrtir?

Hi havia la possibilitat d’obrir un debat enriquidor sobre la modernització dels mètodes d’un estat que en essència (és a dir la defensa de relacions de força favorables al capital i als altres poders) no ha canviat, la persistència de conflictes de classe i nacionals que no troben altra resposta que la repressió i, al mateix temps, sobre la diversitat radical i inconciliables entre les dues filosofies o maneres de combatre un mateix estat que encarnen els dos personatges.

No, s’ha preferit llançar que rebia comentaris (com ara “el fugat golpista que ha atacat la democràcia”), d’explícita acceptació del relat hegemònic.

Trobo que ha estat una enorme patinada que per sort no ha afectat a la totalitat del moviment llibertari, ja que són molts els col·lectius i les persones que porten endavant en el dia a dia una tasca de defensa real de la memòria de la lluita per la revolució social, indissociable de les lluites de justícia social i ambiental, de visió antipatriarcal, de defensa de la llibertat.