S’acosta Sant Jordi i la xarxa va plena de consells i recomanacions sobre títols i autors. Per no ser menys aporto el meu gra de sorra amb la DENUNCIA d’un llibre editat per Tusquets una de les moltes editorials del grup Planeta (ttps://ca.wikipedia.org/wiki/Grupo_Planeta i https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_62): LOS AMNÉSICOS, de Géraldine Schwarz, una pretesa anàlisi dels mecanismes psicològics i les dinàmiques socials que van fer possible la barbàrie nazi-feixista.

En un principi vaig trobar molt encertat l’enfoc sobre gent normal i majories silencioses, no només a Alemanya, si no també de França, Àustria, Itàlia i altres països que d’una manera més o menys intensa van ser còmplices o coautors dels crims del nacional-socialisme abans i durant la segona guerra mundial.

Però, la demostració més nítida de la importància d’una actitud conformista i acomodada al marc d’un sistema establert en la generació dels mostres que van marcar la nostra història recent la vaig trobar a les pàgines que l’autora dedica als anys 70 i al “terrorisme” de la RAF, molt més que les de la narració de les vicissituds i records de les famílies Mitläufer, (els alemanys mitjans que tot i adherir al règim no es van tacar de crims ni van participar de forma destacada en l’ascens dels hitlerians) amb la seva adhesió “banal”, despullada de tot sentit crític, a la veritat afirmada per les diverses esferes de poder, polític, policial, mediàtic i judicial dels anys 30 i 40.

Una manca d’esperit crític que arriba a ser un punt grotesca allà on Schwartz retreu a Sartre haver afirmat falsament que a Stammheim s’hi practicava la “tortura blanca” … sense haver vist la cel·la d’Andreas Baader… (com si ella hagués comprovat personalment que tot allò que afirmaven les autoritats de l’època sí que era cert).

En aquesta part del llibre, com en moltes altres, les opinions de radical conformisme polític de l’autora mostren molt més que una manca d’objectivitat, i de la mínima imparcialitat, exigible a una periodista. Més aviat revelen una bel·ligerància envers els dissidents que arriba a esborrar el record dels nombrosos casos de mesures repressives, persecucions, actuacions policials expeditives, i a considerar del tot lògica i racional la versió oficial que es va donar sobre els “suïcidis” (https://elpais.com/diario/1977/10/19/internacional/246063613_850215.html) dels integrants de la “Baader-Meinhof”.

Una bel·ligerància que es plasma en una sèrie de judicis de valor i acusacions com a mínim impropis en algú que vulgui entendre les raons de conflictes i tragèdies i no limitar-se a prendre partit.

Un excel·lent exemple, en tot cas, de com devia funcionar la ment d’aquells que abans i durant la II gran guerra a Alemanya trobaven perfectament normal creure cegament en tot allò que govern, mitjans de comunicació i institucions diverses els deien.

Aquesta suspensió del sentit crític de l’autora sobre el conflicte dels anys 70 també s’acompanya de manca de contextualització i de profunditat. Així mateix, cita el “terrorisme” de les BR a Itàlia sense una paraula sobre l’ “estratègia de la tensió” -amb massacres protagonitzades per aparells de l’estat italià-, i d’ETA, sense una al·lusió al seu naixement com a resposta al franquisme. Fenòmens que, deslligats de la pervivència d’aparells d’estat repressius i de l’existència de privilegis i injustícies, o de conflictes polítics, culturals, socials i econòmics irresolts, són presentats com meres expressions de bogeria i irracionalitat.

Dit això, la superficialitat, que s’apropa a la frivolitat en algunes parts, del llibre queda eclipsada per l’epíleg, redactat per José Álvarez Junco.

Després d’un repàs de l’obra epilogada, Álvarez Junco aborda en unes pàgines confuses – en les quals no es fa esment de l’origen i font de legitimitat d’elements fonamentals de l’actual aparell polític institucional  (com ara la monarquia) – el “cas espanyol”. En la seva reflexió final, abans de les fórmules rituals sobre la equanimitat que ha d’inspirar el treball de memòria, hi ha una apologia de la transició difícilment digerible avui dia, 40 anys després, per qualsevol persona mitjanament informada.

Però és en la referència als perills per a la jove democràcia on es traspassen les línies vermelles de la manipulació i de la mentida. El perill més greu per a “la jove democràcia” no van ser el cop d’estat de Tejero, els GAL, la fraudulenta entrada a la OTAN, la corrupció de república bananera, l’aventura criminal a Iraq, l’existència d’una munió de grupuscles neofeixistes autors de nombrosos assassinats, el manteniment dels privilegis de les castes beneficiades per la dictadura franquista, la mancada reforma agrària a Andalusia, una política d’immigració inhumana, la impunitat i no depuració de milers de criminals que van seguir exercint de policies o militars… No, el perill va ser ETA, i només ETA.

El súmmum del cinisme, i del nacionalisme banal més obtús s’assoleix, però, en l’al·lusió al conflicte català plantejat per l’independentisme. Estem, ai las, acostumats a la inversió de la mirada sobre “el desafiament català” (en llenguatge popular “piensa el ladrón que todos son de su condición”) que caracteritza autoproclamats analistes polítics convençuts que la unitat d’Espanya es quelcom de sagrat, inviolable, natural i mereixedor de tota mena de sacrificis, fins i tot humans.

Tot i així trobo obscena l’associació entre la Xoà (perquè d’això parla el llibre) i un moviment que en reacció a un estat considerat hostil, repressor i continuista amb el passat franquista, proposa amb mitjans pacífics un referèndum per tal que sigui la societat catalana a decidir el seu encaix a Espanya, així com les bases constitucionals (procés constituent) del seu futur republicà.

Qualsevol observador honest sap que a l’arrel del moviment hi havia i hi ha greuges concrets, històrics i actuals, i que és molt agosarat i intel·lectualment força mesquí qualificar-lo de “victimista”, com també sap que en les manifestacions immenses pro independència mai no hi ha hagut consignes racistes, anti immigració (com passa amb la Lliga de Salvini i amplis sectors del constitucionalisme espanyol); que mai cap partit o associació independentista ha llançat proclames masclistes (com passa en amplis sectors del constitucionalisme espanyol); i també que els continguts de defensa de la pròpia identitat nacional (per altra banda positiva – segons els autors del llibre – quan és Alemanya que redescobreix la seva bandera i amor patriòtic gràcies a uns mundials de futbol) en el cas de l’independentisme català són secundaris respecte a la demanda de “democràcia de veritat”. Un observador honest miraria la cronologia i comprendria fàcilment que una reivindicació no passa del 12% a gairebé el 50% de tota una societat, en deu anys, per motivacions “identitàries”.

I s’arriba a l’abjecció amb el paral·lelisme entre la política genocida del franquisme contra el català i els altres idiomes minoritzats a Espanya, i l’actual política lingüística catalana, que intenta rescatar un dels més antics idiomes romànics encara vius d’una situació ja de diglòssia.

Amb Franco es van implementar prohibicions al fet de parlar català en públic, i per descomptat a l’administració, prohibicions de parlar-lo a l’escola i als mitjans de comunicació. El català era reduït a guetos del camp editorial, inexistent als cinemes, residual als teatres, exclòs a la universitat i al registre civil,  on es castellanitzaven els noms.

Comparar tot això amb la política d´immersió lingüística a les escoles (blanc de l´extrema dreta des de sempre) és banalitzar el franquisme i demonitzar un model d´educació que ha rebut el consens de comunitats d´experts a nivell internacional. Un model que – a més de mantenir viva la llengua catalana –  garanteix que tots els nens de Catalunya tinguin un nivell de coneixement de la llengua espanyola superior a la mitjana de les comunitats autònomes de l’estat.

Avui l’estat s’oposa a que el català es pugui parlar a les institucions espanyoles i europees, fins i tot entre regions del mateix àmbit lingüístic (hi ha prohibicions a l’intercanvi de senyals televisius entre Catalunya, el País Valencià i les Balears, i circulars que imposen l’ús de l’espanyol a les comunicacions entre aquestes comunitats), el català és residual a l’administració de justícia, al cinema, a les delegacions de l’estat (policies, duanes, hisenda, etc.), molt minoritari als mitjans de comunicació, a internet, als intercanvis socials i als comerços.

En el dia a dia, a ningú se li prohibeix parlar espanyol (i encara menys se li imposa parlar català): el contrari en canvi passa sovint. Quelcom molt fàcil de comprovar per a qualsevol que no vulgui simplement confirmar els seus propis prejudicis donant credibilitat a les campanyes d’odi promogudes per constitucionalistes que aspiren a la realització de l’objectiu totalitari d’una nació espanyola purgada de tota diferència lingüística, cultural (que no sigui reduïble a folklore) i per descomptat política.

Aquesta mena de missatges, a l’epíleg d’un llibre dedicat a denunciar l’actitud amnèsica de la societat europea respecte als crims del nazi-feixisme, és particularment indecent, ja que dona carta de naturalitat al discurs de demonització de l’independentisme elaborat seguint molts dels elements propagandístics emprats en el seu moment pels experts nazis: la referència obsessiva a la “burgesia catalana” (fins i tot quan la totalitat del gran capital atacava obertament el “procés”), la denúncia d’agendes ocultes” (evocadora dels famosos “protocols de Sion”), les referència al suprematisme, a l’egoisme, a les aliances amb enemics externs (des de l’islamisme a Putin), al terrorisme (aplicat a joves culpables d’aixecar les barreres d’una autopista, molt útil per justificar els milers de casos de violència policial i repressió administrativa i judicial) i a la “irracionalitat” de les masses “abduïdes” per líders sense escrúpols (declinada pels més benèvols com a “emocionalitat”).

En definitiva, és un llibre que, de manera ben original, acaba demostrant fins a quin punt la maquinària d’adhesió cega a una dinàmica de mort i destrucció pot comptar – arribat el moment – amb el lubrificant aportat per intel·lectuals que, difusors de l’hegemonia cultural dels sectors socials dominants, s’atribueixen (i a qui els és reconeguda) la capacitat d’analitzar de manera imparcial la realitat.

A tall de conclusió: és una operació èticament i intel·lectualment molt indigna utilitzar les aberracions del passat per justificar les del present… i del futur.