Una constant dels governs socialistes a l’estat espanyol ha estat, des de fa ja gairebé mig segle, assaonar polítiques neoliberals (privatitzacions, liberalització de sectors com el financer, reconversions industrials, i en general de submissió als diktats de gran capital i mercat) amb algun toc aromàtic d’”esquerres”.

Així, amb l’ajut determinant d’una dreta obscurantista, una església preconciliar i una premsa goebbelsiana, han aconseguit a cost zero – ara amb el matrimoni igualitari, ara amb una llei de memòria històrica – mantenir el rol de representant de la meitat democràtica del país.

El govern Sanchez, que a sobre – per la presència no desitjada però inevitable de Podemos i confluències diverses – ha de justificar el títol de “govern més progressista de la història”, encunyat pels exegetes del reformisme post comunista més tronat, torna a tirar del guió “Espanya democràtica versus Dictadura franquista”.

I ho fa amb una nova llei de memòria – Memòria democràtica, aquest cop, enlloc de Històrica, canvi de nom que ja anticipa intencionalitat propagandista – que compta tanmateix amb la presència de persones sincerament compromeses amb l’antifeixisme com en Jaume Asens.

Element que m’empeny a apartar prejudicis i a llegir el que diu el consell de ministres sobre l’avantprojecte de llei. Començant pel començament:

Título preliminar, objetivo y finalidad

El objeto de esta Ley es el reconocimiento de los que padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, de conciencia o creencia religiosa, de orientación e identidad sexual, durante el período comprendido entre el golpe de Estado de 1936, la Guerra Civil y la Dictadura franquista hasta la promulgación de la Constitución Española de 1978. Se trata de promover su reparación moral y recuperar su memoria e incluye el repudio y condena del golpe de Estado del 18 de julio de 1936 y la posterior dictadura.

Home, comparat amb Itàlia, on la condemna del feixisme encapçala la Carta Magna, una declaració de repudi i condemna en la introducció d’una lleieta aprovada 50 anys després de la mort del dictador sona més aviat a presa de pel. Per altra banda estranya que entre les categories que “padecieron persecución y violència” no hi figurin les minories nacionals: ni que fos per la repressió, innegable, dels seus drets lingüístics [Veure Declaració Universal dels Drets Lingüistics]. En canvi s’hi atorga a  la Constitució Espanyola (que no fa cap esment – no ho oblidem mai – a repudis i condemnes de la dictadura) la funció d’enterradora del franquisme i de porta d’entrada a la “democràcia”.

Però, no content amb això, el legislador rebla:

A su vez, la Ley adopta medidas dirigidas a suprimir elementos de división entre la ciutadania y promover lazos de unión en torno a los valores, principios y derechos constitucionales.

Si pensem que Vox es presenta com a Adalid de la Constitució i dels seus valors i drets ja podem intuir a quins elements de divisió i a quins lazos de unión es fa referència aquí.

Título I, las víctimas

Se determina la consideración de víctima con arreglo a los parámetros internacionales de Derechos Humanos y declara el carácter nulo de todas las condenas y sanciones dictadas durante la Guerra Civil y la Dictadura por los órganos de represión franquista, que asimismo se declaran ilegítimos. Todas ellas tendrán derecho a una Declaración de reconocimiento y reparación.

Además, instaura el 31 de octubre, fecha de la aprobación en Cortes de la Constitución española en 1978 como el día de recuerdo y homenaje a todas las víctimas. Asimismo, se declara el 8 de mayo como día de recuerdo y homenaje a las víctimas del exilio como consecuencia de la Guerra Civil y la Dictadura.

Un Título que también recoge la elaboración un Censo Nacional de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura, dando respuesta a la fragmentación y dispersión de la información disponible sobre las desapariciones forzadas en ese periodo.

Crea un Banco Nacional de ADN de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura

La Sección 2ª de este Capítulo I se dedica a los archivos y documentación, verdadera memoria escrita del Estado, regulando el acceso a los fondos y archivos públicos y privados, y garantizando su acceso y protección, con una mención especial al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca.

Aquest titol 1 és dedicat a les víctimes, molt bé, però no n’hi ha cap dedicat als botxins, que queden amagats al darrera d’aquell indefinit “órganos de represión franquistes” (que no són GC, exèrcit i TOP/AN, ja que no sembla que aquesta llei vulgui declarar il·legítimes aquestes estructures d’estat, tan constitucionalment acomboiades).  Indefinició que es tradueix en ambigüitat: el Txiqui i Puig Antich van ser víctimes de “órganos de represión del franquismo” (quins?) o reus legalment executats per un escamot de la Guàrdia Civil o condemnats per un tribunal militar?

Sembla doncs que l’objectiu d’aquest títol és definir la Constitució com l’element fonamental i fundador de la nova Espanya democràtica (retent de passada un homenatge a la interpretació post franquista de la guerra civil com a Guerra fratricida i no primer episodi de l’ofensiva feixista que assolaria mig mon). Sempre de passada s’hi crea un Banc Nacional d’ADN i es fa una menció especial del Centre Documental de Salamanca. Tot passant de puntetes sobre les garanties d’accés als arxius estatals sensibles com ara Afers exteriors, TOP,
Interior, DG Policía, presons, etc.

Capítulo II. … se crea la Fiscalía de Sala para la investigación de los hechos producidos durante la Guerra Civil y la Dictadura, hasta la entrada en vigor de la Constitución, que constituyan violaciones de los derechos humanos y del Derecho Internacional Humanitario. Tendrá las funciones de impulso de los procesos de búsqueda de las víctimas de los hechos investigados,….

O sigui tindrem una Fiscalia que determinarà si un assassinat és un assassinat, amb el fi de “impulsar la recerca de les víctimes…”. Per la busca dels autors dels “fets” haurem d’esperar, suposo una vintena d’anys més i una altra fiscalia.

Capítulo III. Medidas de reparación: Se incluyen actuaciones como la investigación de los bienes expoliados durante la Guerra Civil y la Dictadura o el reconocimiento y reparación de las víctimas que realizaron trabajos forzados. Como medida reparadora de las personas que sufrieron el exilio, se dispone una regla para la adquisición de la nacionalidad española para nacidos fuera de España de padres o madres, abuelas o abuelos, exiliados por razones políticas, ideológicas o de creencia. Los voluntarios integrantes de las Brigadas Internacionales podrán adquirir la nacionalidad española por carta de naturaleza.

Altrament dit: s’investigarà per descobrir qui ha estat expoliat i esclavitzat, però no qui el va expoliar ni esclavitzar, com per exemple les empreses que van fer fortunes colossals amb els treballs forçats i que avui continuen galdoses acumulant beneficis a costa de l’erari públic. Ara bé, la mesura reparadora va molt més enllà de la simple restitució dels bens robats o d’una indemnització pels anys de presidi: es concedirà la NACIONALITAT ESPANYOLA!

Capítulo IV: la memoria como garantía de no repetición… retirada de los símbolos y elementos públicos contrarios a la Memoria Democrática… medidas para evitar actos de exaltación o enaltecimiento del alzamiento militar, la Guerra Civil o el régimen dictatorial…. revocación de distinciones, nombramientos, títulos y honores institucionales, de condecoraciones y recompensas o títulos nobiliarios, que hayan sido concedidos o supongan la exaltación de la Guerra Civil y la Dictadura.

Asimismo, incluye actuaciones dirigidas a fundaciones y asociaciones entre cuyos fines se encuentre la apología del franquismo o la incitación directa o indirecta al odio o la violencia contra las víctimas de la Dictadura franquista.

… contenidos curriculares para ESO y Bachillerato, y … fomentar, promover y garantizar en la ciudadanía el conocimiento de la historia democrática española. … una Fundación del Sector Público, cuyo objeto será contribuir al conocimiento, difusión y promoción de la historia de la democracia en España a través de la preservación de los archivos de los presidentes del Gobierno Constitucionales.

Se regulan los Lugares de Memoria Democrática con una función conmemorativa y didáctica… Se declara extinguida la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos.

I amb això s’obté una “garantia de no repetició?” En altres països està prohibida la refundació de partits feixistes i és molt curiós que un estat que es va dotar d’una “llei de partit” que va permetre il·legalitzar desenes de formacions independentistes basques ni tan sols al·ludeixi aquí a aquesta possible mesura.

Però quina “garantia de no repetició” pot haver-hi si les institucions que van ser puntals del règim franquista, com la Guàrdia Civil, l’exèrcit o l’audiència nacional – tribunal especial nascut directament del TOP – mai han estat sotmeses a depuració i ni tan sols se li demana la formalització d’un “punt i a part” (vaja un simple reconeixement de que com a institucions es van portar malament i que no ho tornaran a fer).

El Título III defensa de la memoria democrática y la dignidad de las víctimas, disponiendo la creación de un registro de entidades memorialistas. Se crea un Consejo de Memoria Democrática como órgano consultivo y de participación de dichas entidades y prevé la constitución de una comisión estatal de la Memoria y la Reconciliación con el Pueblo Gitano en España.

Res de nou: és costum dels governs d’aquest estat, quan es tracta
d’abordar qualsevol qüestió espinosa, crear consells, comissions i
fundacions, dispositius burocràtics d’intermediació pensats per donar peixet
a uns quants “representants” de les víctimes.

Finalmente, el Título IV incorpora un régimen sancionador… en defensa de las víctimas y de la dignidad de los principios y valores constitucionales en el espacio público. Establece multas que van desde los 200 euros a los 150.000.

Només recordem que les multes de la llei mordassa van des dels 100 als 600.000 euros que s’apliquen quan els “valors constitucionals” són qüestionats per gent que recorda com es va fabricar aquesta constitució.

En definitiva:

La Llei que s’està tramitant, destinada a substituir la de memòria històrica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. Ni fa esment de les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’església i d’institucions de l’estat en guerra civil i dictadura.

Sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia quan, cas únic a la història, dels set redactors tres havien estat membres de les corts franquistes (imagineu una constitució italiana redactada amb la participació de membres destacats del règim de Mussolini) – i no parlem del paper de seguiment del redactat que van exercir els alts comandaments de l’exèrcit – i quan la mateixa Carta Magna no menciona ni de lluny cap condemna del franquisme.

Ignora l’existència d’una institució que és la màxima de l’estat, el representant de la qual gaudeix d’absoluta immunitat i que és cap de les forces armades… institució imposada pel dictador en substitució de la forma legal que havia estat enderrocada pel cop d’estat, la república.

No impugna la legitimitat del règim franquista i només es centra en els seus “òrgans repressors”.

Manté l’inaudit silenci sobre els maquis: la guerrilla antifeixista que més va durar a tota Europa (fins als anys 60), on els maquis són els autèntics herois nacionals, no és mencionada, ni és reconegut als seus militants l’estatus de combatents. Aquesta “anomalia” ha comportat fins ara autèntiques aberracions, que aquesta llei no esmena: el primer nom de la llista de víctimes del terrorisme (aquelles que si les insultes et cauen anys de presó i no multetes)  és un tal Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal (tinent de la Guardia Civil), cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que va emboscar l’any 1960 el Maquis anarquista Quico Sabater i assassinar els seus 4 companys. En el tiroteig l’home va morir i el Quico va passar de ser bandit per a la justícia franquista a ser el primer terrorista de la futura democràtica Espanya.

És una llei en definitiva que no trenca amb al passat feixista, ni fa justícia de cap dels nombrosos crims de la dictadura i ni tan sols ofereix cap rescabalament real, que no sigui un reconeixement simbòlic que en tot cas arriba massa tard, tant tard com per sonar a befa.

Una “Memòria democràtica” que s’oblida, no ja de derogar, ni tan sols d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa
política, ideològica i cultural de l’esquerra, incapaç de posar la
consideració del franquisme present dins d’una perspectiva ni tan sols
democràtica formal, perquè la perspectiva de classe ja fa temps que l’ha
deixada en el calaix de l’oblit.

Tot i la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts) aquest text sembla perseguir principalment l’objectiu polític d’un blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria (l’ “antes roja que rota”) i, de passada, en la naturalització del concepte de nació espanyola. Tot de cara a recuperar una imatge homologable als sistemes vigents en l’entorn europeu, imatge molt danyada per la recent repressió del moviment civil català i pels nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia.

Nota: per a Podemos i Comuns s’obre la possibilitat de, tot i aprovar els aspectes positius de la llei, posar de manifest (en el mateix preàmbul, per exemple) la persistència bel·ligerant de poders polítics, militars, judicials, mediàtics  i econòmics que a dia d’avui, any 2020, impedeixen que a l’estat espanyol es pugui parlar d’una autèntica ruptura democràtica amb el passat franquista.

Una constant dels governs socialistes a l’estat espanyol ha estat, des de fa ja gairebé mig segle, assaonar polítiques neoliberals (privatitzacions, liberalització de sectors com el financer, reconversions industrials, i en general de submissió als diktats de gran capital i mercat) amb algun toc aromàtic d’”esquerres”.

Així, amb l’ajut determinant d’una dreta obscurantista, una església preconciliar i una premsa goebbelsiana, han aconseguit a cost zero – ara amb el matrimoni igualitari, ara amb una llei de memòria històrica – mantenir el rol de representant de la meitat democràtica del país.

El govern Sanchez, que a sobre – per la presència no desitjada però inevitable de Podemos i confluències diverses – ha de justificar el títol de “govern més progressista de la història”, encunyat pels exegetes del reformisme post comunista més tronat, torna a tirar del guió “Espanya democràtica versus Dictadura franquista”.

I ho fa amb una nova llei de memòria – Memòria democràtica, aquest cop, enlloc de Històrica, canvi de nom que ja anticipa intencionalitat propagandista – que compta tanmateix amb la presència de persones sincerament compromeses amb l’antifeixisme com en Jaume Asens.

Element que m’empeny a apartar prejudicis i a llegir el que diu el consell de ministres sobre l’avantprojecte de llei. Començant pel començament:

Título preliminar, objetivo y finalidad

El objeto de esta Ley es el reconocimiento de los que padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, de conciencia o creencia religiosa, de orientación e identidad sexual, durante el período comprendido entre el golpe de Estado de 1936, la Guerra Civil y la Dictadura franquista hasta la promulgación de la Constitución Española de 1978. Se trata de promover su reparación moral y recuperar su memoria e incluye el repudio y condena del golpe de Estado del 18 de julio de 1936 y la posterior dictadura.

Home, comparat amb Itàlia, on la condemna del feixisme encapçala la Carta Magna, una declaració de repudi i condemna en la introducció d’una lleieta aprovada 50 anys després de la mort del dictador sona més aviat a presa de pel. Per altra banda estranya que entre les categories que “padecieron persecución y violència” no hi figurin les minories nacionals: ni que fos per la repressió, innegable, dels seus drets lingüístics [Veure Declaració Universal dels Drets Lingüistics]. En canvi s’hi atorga a  la Constitució Espanyola (que no fa cap esment – no ho oblidem mai – a repudis i condemnes de la dictadura) la funció d’enterradora del franquisme i de porta d’entrada a la “democràcia”.

Però, no content amb això, el legislador rebla:

A su vez, la Ley adopta medidas dirigidas a suprimir elementos de división entre la ciutadania y promover lazos de unión en torno a los valores, principios y derechos constitucionales.

Si pensem que Vox es presenta com a Adalid de la Constitució i dels seus valors i drets ja podem intuir a quins elements de divisió i a quins lazos de unión es fa referència aquí.

Título I, las víctimas

Se determina la consideración de víctima con arreglo a los parámetros internacionales de Derechos Humanos y declara el carácter nulo de todas las condenas y sanciones dictadas durante la Guerra Civil y la Dictadura por los órganos de represión franquista, que asimismo se declaran ilegítimos. Todas ellas tendrán derecho a una Declaración de reconocimiento y reparación.

Además, instaura el 31 de octubre, fecha de la aprobación en Cortes de la Constitución española en 1978 como el día de recuerdo y homenaje a todas las víctimas. Asimismo, se declara el 8 de mayo como día de recuerdo y homenaje a las víctimas del exilio como consecuencia de la Guerra Civil y la Dictadura.

Un Título que también recoge la elaboración un Censo Nacional de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura, dando respuesta a la fragmentación y dispersión de la información disponible sobre las desapariciones forzadas en ese periodo.

Crea un Banco Nacional de ADN de Víctimas de la Guerra Civil y la Dictadura

La Sección 2ª de este Capítulo I se dedica a los archivos y documentación, verdadera memoria escrita del Estado, regulando el acceso a los fondos y archivos públicos y privados, y garantizando su acceso y protección, con una mención especial al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca.

Aquest titol 1 és dedicat a les víctimes, molt bé, però no n’hi ha cap dedicat als botxins, que queden amagats al darrera d’aquell indefinit “órganos de represión franquistes” (que no són GC, exèrcit i TOP/AN, ja que no sembla que aquesta llei vulgui declarar il·legítimes aquestes estructures d’estat, tan constitucionalment acomboiades).  Indefinició que es tradueix en ambigüitat: el Txiqui i Puig Antich van ser víctimes de “órganos de represión del franquismo” (quins?) o reus legalment executats per un escamot de la Guàrdia Civil o condemnats per un tribunal militar?

Sembla doncs que l’objectiu d’aquest títol és definir la Constitució com l’element fonamental i fundador de la nova Espanya democràtica (retent de passada un homenatge a la interpretació post franquista de la guerra civil com a Guerra fratricida i no primer episodi de l’ofensiva feixista que assolaria mig mon). Sempre de passada s’hi crea un Banc Nacional d’ADN i es fa una menció especial del Centre Documental de Salamanca. Tot passant de puntetes sobre les garanties d’accés als arxius estatals sensibles com ara Afers exteriors, TOP,
Interior, DG Policía, presons, etc.

Capítulo II. … se crea la Fiscalía de Sala para la investigación de los hechos producidos durante la Guerra Civil y la Dictadura, hasta la entrada en vigor de la Constitución, que constituyan violaciones de los derechos humanos y del Derecho Internacional Humanitario. Tendrá las funciones de impulso de los procesos de búsqueda de las víctimas de los hechos investigados,….

O sigui tindrem una Fiscalia que determinarà si un assassinat és un assassinat, amb el fi de “impulsar la recerca de les víctimes…”. Per la busca dels autors dels “fets” haurem d’esperar, suposo una vintena d’anys més i una altra fiscalia.

Capítulo III. Medidas de reparación: Se incluyen actuaciones como la investigación de los bienes expoliados durante la Guerra Civil y la Dictadura o el reconocimiento y reparación de las víctimas que realizaron trabajos forzados. Como medida reparadora de las personas que sufrieron el exilio, se dispone una regla para la adquisición de la nacionalidad española para nacidos fuera de España de padres o madres, abuelas o abuelos, exiliados por razones políticas, ideológicas o de creencia. Los voluntarios integrantes de las Brigadas Internacionales podrán adquirir la nacionalidad española por carta de naturaleza.

Altrament dit: s’investigarà per descobrir qui ha estat expoliat i esclavitzat, però no qui el va expoliar ni esclavitzar, com per exemple les empreses que van fer fortunes colossals amb els treballs forçats i que avui continuen galdoses acumulant beneficis a costa de l’erari públic. Ara bé, la mesura reparadora va molt més enllà de la simple restitució dels bens robats o d’una indemnització pels anys de presidi: es concedirà la NACIONALITAT ESPANYOLA!

Capítulo IV: la memoria como garantía de no repetición… retirada de los símbolos y elementos públicos contrarios a la Memoria Democrática… medidas para evitar actos de exaltación o enaltecimiento del alzamiento militar, la Guerra Civil o el régimen dictatorial…. revocación de distinciones, nombramientos, títulos y honores institucionales, de condecoraciones y recompensas o títulos nobiliarios, que hayan sido concedidos o supongan la exaltación de la Guerra Civil y la Dictadura.

Asimismo, incluye actuaciones dirigidas a fundaciones y asociaciones entre cuyos fines se encuentre la apología del franquismo o la incitación directa o indirecta al odio o la violencia contra las víctimas de la Dictadura franquista.

… contenidos curriculares para ESO y Bachillerato, y … fomentar, promover y garantizar en la ciudadanía el conocimiento de la historia democrática española. … una Fundación del Sector Público, cuyo objeto será contribuir al conocimiento, difusión y promoción de la historia de la democracia en España a través de la preservación de los archivos de los presidentes del Gobierno Constitucionales.

Se regulan los Lugares de Memoria Democrática con una función conmemorativa y didáctica… Se declara extinguida la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos.

I amb això s’obté una “garantia de no repetició?” En altres països està prohibida la refundació de partits feixistes i és molt curiós que un estat que es va dotar d’una “llei de partit” que va permetre il·legalitzar desenes de formacions independentistes basques ni tan sols al·ludeixi aquí a aquesta possible mesura.

Però quina “garantia de no repetició” pot haver-hi si les institucions que van ser puntals del règim franquista, com la Guàrdia Civil, l’exèrcit o l’audiència nacional – tribunal especial nascut directament del TOP – mai han estat sotmeses a depuració i ni tan sols se li demana la formalització d’un “punt i a part” (vaja un simple reconeixement de que com a institucions es van portar malament i que no ho tornaran a fer).

El Título III defensa de la memoria democrática y la dignidad de las víctimas, disponiendo la creación de un registro de entidades memorialistas. Se crea un Consejo de Memoria Democrática como órgano consultivo y de participación de dichas entidades y prevé la constitución de una comisión estatal de la Memoria y la Reconciliación con el Pueblo Gitano en España.

Res de nou: és costum dels governs d’aquest estat, quan es tracta
d’abordar qualsevol qüestió espinosa, crear consells, comissions i
fundacions, dispositius burocràtics d’intermediació pensats per donar peixet
a uns quants “representants” de les víctimes.

Finalmente, el Título IV incorpora un régimen sancionador… en defensa de las víctimas y de la dignidad de los principios y valores constitucionales en el espacio público. Establece multas que van desde los 200 euros a los 150.000.

Només recordem que les multes de la llei mordassa van des dels 100 als 600.000 euros que s’apliquen quan els “valors constitucionals” són qüestionats per gent que recorda com es va fabricar aquesta constitució.

En definitiva:

La Llei que s’està tramitant, destinada a substituir la de memòria històrica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. Ni fa esment de les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’església i d’institucions de l’estat en guerra civil i dictadura.

Sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia quan, cas únic a la història, dels set redactors tres havien estat membres de les corts franquistes (imagineu una constitució italiana redactada amb la participació de membres destacats del règim de Mussolini) – i no parlem del paper de seguiment del redactat que van exercir els alts comandaments de l’exèrcit – i quan la mateixa Carta Magna no menciona ni de lluny cap condemna del franquisme.

Ignora l’existència d’una institució que és la màxima de l’estat, el representant de la qual gaudeix d’absoluta immunitat i que és cap de les forces armades… institució imposada pel dictador en substitució de la forma legal que havia estat enderrocada pel cop d’estat, la república.

No impugna la legitimitat del règim franquista i només es centra en els seus “òrgans repressors”.

Manté l’inaudit silenci sobre els maquis: la guerrilla antifeixista que més va durar a tota Europa (fins als anys 60), on els maquis són els autèntics herois nacionals, no és mencionada, ni és reconegut als seus militants l’estatus de combatents. Aquesta “anomalia” ha comportat fins ara autèntiques aberracions, que aquesta llei no esmena: el primer nom de la llista de víctimes del terrorisme (aquelles que si les insultes et cauen anys de presó i no multetes)  és un tal Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal (tinent de la Guardia Civil), cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que va emboscar l’any 1960 el Maquis anarquista Quico Sabater i assassinar els seus 4 companys. En el tiroteig l’home va morir i el Quico va passar de ser bandit per a la justícia franquista a ser el primer terrorista de la futura democràtica Espanya.

És una llei en definitiva que no trenca amb al passat feixista, ni fa justícia de cap dels nombrosos crims de la dictadura i ni tan sols ofereix cap rescabalament real, que no sigui un reconeixement simbòlic que en tot cas arriba massa tard, tant tard com per sonar a befa.

Una “Memòria democràtica” que s’oblida, no ja de derogar, ni tan sols d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa
política, ideològica i cultural de l’esquerra, incapaç de posar la
consideració del franquisme present dins d’una perspectiva ni tan sols
democràtica formal, perquè la perspectiva de classe ja fa temps que l’ha
deixada en el calaix de l’oblit.

Tot i la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts) aquest text sembla perseguir principalment l’objectiu polític d’un blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria (l’ “antes roja que rota”) i, de passada, en la naturalització del concepte de nació espanyola. Tot de cara a recuperar una imatge homologable als sistemes vigents en l’entorn europeu, imatge molt danyada per la recent repressió del moviment civil català i pels nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia.

Nota: per a Podemos i Comuns s’obre la possibilitat de, tot i aprovar els aspectes positius de la llei, posar de manifest (en el mateix preàmbul, per exemple) la persistència bel·ligerant de poders polítics, militars, judicials, mediàtics  i econòmics que a dia d’avui, any 2020, impedeixen que a l’estat espanyol es pugui parlar d’una autèntica ruptura democràtica amb el passat franquista.