DEMANEU PERDÓ

COMUNICAT

Sobre la sentència definitiva pel “desallotjament de Plaça Catalunya” del 27 de maig de 2011

El 27 de maig de 2011 un centenar de mossos d’esquadra de la BRIMO amb el suport de la  GU sota les ordres del conseller d’interior Felip Puig van intentar posar fi, amb un nivell de violència desproporcionat, a una experiència de creació d’una àgora ciutadana auto convocada en Plaça Catalunya

Una protesta ciutadana que va sortir a tots els mitjans durant dies, que tenia un 90% de recolzament ciutadà i que era radicalment pacifista i diversa.

57 persones ferides per aquella agressió van presentar una querella col·lectiva per la violació de drets polítics fonamentals, com el de reunió i manifestació.

Malgrat la feina titànica d’un equip d’advocades compromeses, 11 anys han servit només per tal que tot un Tribunal Suprem  ens acabés comunicant en llenguatge pompós què era el que en realitat havia passat aquell dia: que un únic policia s’havia excedit en l’ús de la porra i que la justícia “castigaria” aquest cap de turc amb una condemna (que no complirà) a presó i una multa (que probablement pagaran els sindicats policials).

Cap responsabilitat exigida al centenars d’altres excedidors que aquell dia es van aplicar a fons per fer-nos mal pel crim de voler estar i debatre en una plaça, ni als responsables polítics d’aquell atropellament massius de drets.

Tot el procés ha estat una experiència de re-victimització de les 57 persones que es van personar en la denuncia per l’agressió tant a la seva integritat física, com a la seva dignitat: menystingudes per jutges i fiscalia, obligades a esmerçar molt de temps i energia pels requeriments del procés i ignorades per les institucions representatives.

La Generalitat, administració que en teoria pertany a tota la ciutadania i que, també en teoria, hauria de garantir-nos poder exercir tranquil·lament i en seguretat les nostres pacífiques reunions i manifestacions, en aquests 11 anys, després d’enviar la seva policia a agredir-nos, ha pagat la defensa, els recursos, els advocats del Jordi Arasa, declarat finalment culpable i per tant – tècnicament a més de substancialment – delinqüent.

Alhora que emplacem la “nostra” administració a no malbaratar més recursos en apel·lacions i argúcies legals per assegurar la impunitat d’aquest policia, com ja ho ha aconseguit amb la resta de culpables, policials i polítics, també preguntem perquè, al llarg d’aquests 11 anys cap exponent de les institucions del país (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) ni cap responsable del sistema judiciari espanyol, hagin gastat mai ni una sola paraula per demanar disculpes i oferir suport i rescabalament a les desenes de  víctimes d’aquella repressió pròpia de règims autoritaris.

Nosaltres seguim aquí, a l’espera que algun exponent d’ aquest estat de dret de fireta ens demani perdó.

Barcelona, 6 de febrer de 2023

La farsa del judici per plaça Catalunya (2011)

NO ÉS AIXÒ.   https://directa.cat/el-mosso-jordi-arasa-de-nou-a-judici-pel-desallotjament-del-15-m-a-la-placa-catalunya-el-2011/

Aquest article de la Directa és la demostració més evident de com les narracions hegemòniques s’imposen i defineixen els límits dels nostres mateixos discursos.

Ja ningú, ni tan sols la majoria de les persones querellants, recorda que el nucli de la denuncia pels “fets de plaça Catalunya” era la violació de drets polítics fonamentals i que la responsabilitat que s’hi exigia era en primer lloc política i encarnada en el Felip Puig, llavors conseller d’interior del govern d’Artur Mas.

Que aquell judici acabi amb una sanció a un miserable personatge que “pringa” per haver actuat a cara descoberta és en si mateix una enèsima presa de pèl per a qui s’havia fet la il·lusió d’obtenir “reconeixement, reparació i garantía de no repetició”.

I tanmateix aquest episodi i la seva derivada judicial podria considerar-se com a paradigma del que és realment (com funciona, quins són els seus objectius), l’anomenat sistema de garanties democràtiques que la poca o molta gent dissident patim. L’argumentari del Felip Puig i dels seus matons, així com de les tertulianes de la caverna mediàtica (en aquest cas catalana), amb la Rahola al capdavant, va anticipar en aquella ocasió per fil i per randa el que 6 anys després emprarien el ministre Zoido i els seus sicaris per justificar la ràtzia contra milers de persones culpables de voler votar. Així com l’acusació de “sedició” mantinguda per la Generalitat contra manifestants d'”Envoltem el parlament” (amb companyes condemnades a penes de presó) sería una anticipació del judici farsa dut a terme contra “culpables d’independentisme” per part del Tribunal Suprem.

També ha estat coherent el paper de la Fiscalia, letàrgica quan es tracta de perseguir conductes policials lesives de drets bàsics (només s’han despertat fa uns mesos en el cas Arasa, i perquè al cap i a la fi tot i ser un sicari, l’home no és ben bé un dels SEUS sicaris), però que agafa ritmes frenètics quan es tracta de perseguir mecànics, bombers o mestres culpables d'”adoctrinar” (allò que en altres països en diuen educar).

“Imperi de la llei”, “violència ambiental”, “respecte sagrat a la institució” “deure d’obediència”, protecció sense fissures del braç armat (el Felip Puig tal vegada no va tenir temps per condecorar els mamporreros de la BRIMO, com han fet en Zoido i el Marlaska amb els pegadors de iaies de la nacional i la Benemèrita, però m’hi jugo el que sigui que no li van faltar ganes) així com el menyspreu de la idea de no violència i de la seva pràctica, van ser els principis que van guiar aquella actuació, la seva justificació pública i l’exigència posterior d’impunitat per a tots els responsables.
És un greu error considerar tot plegat com una falla del sistema, com un “abús” més, que cal denunciar o criticar. El sistema és això. Funciona així. Està dissenyat per garantir un ordre, uns privilegis, un status qui determinat. Allò que anomenen drets fonamentals és un accessori estètic amb funció d’aspirina per apaivagar els brots de revolta que puguin sorgir del cos social. Si per a alguna cosa hauria de servir l’experiència d’aquesta pallassada de judici sobre el 27 M és per entendre d’una vegada que dins d’aquest sistema no hi ha garanties per a nosaltres, la gent disconforme, crítica, rebel i sí, en canvi, impunitat per als guardians armats de la llei, és a dir del conjunt de regles – sempre modificables i interpretables a conveniència del més fort – que assegurin l’estabilitat del poder.

I, un cop entès això, comprendre que només la nostra autoorganització i la pràctica directa de la defensa (que inclou una resposta proporcional a la violència arbitrària del feixisme, uniformat o no) són la resposta adequada a la retallada continua i inexorable d’espais de llibertat que estem sofrint!