NO ÉS AIXÒ.   https://directa.cat/el-mosso-jordi-arasa-de-nou-a-judici-pel-desallotjament-del-15-m-a-la-placa-catalunya-el-2011/

Aquest article de la Directa és la demostració més evident de com les narracions hegemòniques s’imposen i defineixen els límits dels nostres mateixos discursos.

Ja ningú, ni tan sols la majoria de les persones querellants, recorda que el nucli de la denuncia pels “fets de plaça Catalunya” era la violació de drets polítics fonamentals i que la responsabilitat que s’hi exigia era en primer lloc política i encarnada en el Felip Puig, llavors conseller d’interior del govern d’Artur Mas.

Que aquell judici acabi amb una sanció a un miserable personatge que “pringa” per haver actuat a cara descoberta és en si mateix una enèsima presa de pèl per a qui s’havia fet la il·lusió d’obtenir “reconeixement, reparació i garantía de no repetició”.

I tanmateix aquest episodi i la seva derivada judicial podria considerar-se com a paradigma del que és realment (com funciona, quins són els seus objectius), l’anomenat sistema de garanties democràtiques que la poca o molta gent dissident patim. L’argumentari del Felip Puig i dels seus matons, així com de les tertulianes de la caverna mediàtica (en aquest cas catalana), amb la Rahola al capdavant, va anticipar en aquella ocasió per fil i per randa el que 6 anys després emprarien el ministre Zoido i els seus sicaris per justificar la ràtzia contra milers de persones culpables de voler votar. Així com l’acusació de “sedició” mantinguda per la Generalitat contra manifestants d'”Envoltem el parlament” (amb companyes condemnades a penes de presó) sería una anticipació del judici farsa dut a terme contra “culpables d’independentisme” per part del Tribunal Suprem.

També ha estat coherent el paper de la Fiscalia, letàrgica quan es tracta de perseguir conductes policials lesives de drets bàsics (només s’han despertat fa uns mesos en el cas Arasa, i perquè al cap i a la fi tot i ser un sicari, l’home no és ben bé un dels SEUS sicaris), però que agafa ritmes frenètics quan es tracta de perseguir mecànics, bombers o mestres culpables d'”adoctrinar” (allò que en altres països en diuen educar).

“Imperi de la llei”, “violència ambiental”, “respecte sagrat a la institució” “deure d’obediència”, protecció sense fissures del braç armat (el Felip Puig tal vegada no va tenir temps per condecorar els mamporreros de la BRIMO, com han fet en Zoido i el Marlaska amb els pegadors de iaies de la nacional i la Benemèrita, però m’hi jugo el que sigui que no li van faltar ganes) així com el menyspreu de la idea de no violència i de la seva pràctica, van ser els principis que van guiar aquella actuació, la seva justificació pública i l’exigència posterior d’impunitat per a tots els responsables.
És un greu error considerar tot plegat com una falla del sistema, com un “abús” més, que cal denunciar o criticar. El sistema és això. Funciona així. Està dissenyat per garantir un ordre, uns privilegis, un status qui determinat. Allò que anomenen drets fonamentals és un accessori estètic amb funció d’aspirina per apaivagar els brots de revolta que puguin sorgir del cos social. Si per a alguna cosa hauria de servir l’experiència d’aquesta pallassada de judici sobre el 27 M és per entendre d’una vegada que dins d’aquest sistema no hi ha garanties per a nosaltres, la gent disconforme, crítica, rebel i sí, en canvi, impunitat per als guardians armats de la llei, és a dir del conjunt de regles – sempre modificables i interpretables a conveniència del més fort – que assegurin l’estabilitat del poder.

I, un cop entès això, comprendre que només la nostra autoorganització i la pràctica directa de la defensa (que inclou una resposta proporcional a la violència arbitrària del feixisme, uniformat o no) són la resposta adequada a la retallada continua i inexorable d’espais de llibertat que estem sofrint!