Ja fa temps que sectors de ICV/Comuns com els autoanomenats “Federalistes d’Esquerres” ens han acostumat a argumentaris gens rigorosos i més propis de publicistes sense escrúpols que d’analistes polítics d’esquerra (com l’abús del concepte de “burgesia” aplicat a un magma de botiguers i pastissers, mestres i fusters, pagesos i estudiants i no a la classe que ostenta el control dels mitjans de producció i distribució de la riquesa: multinacionals, patronals, bancs, fons d’inversió i empreses que cotitzen a la borsa).

També ens havien acostumat a una interpretació dislèxica del concepte d’esquerra, amb la seva insistència a considerar, contra tota evidència lògica, el partit socialista espanyol – puntal del règim del 78 i garant de tots els privilegis de la classe dominant espanyola, i de la impunitat dels seus sicaris – com a referent i germà gran de l’àrea progressista a l’estat.

Així com ens havien deixat clara la seva conversió a un abrandat legalisme, traduït en obedientisme a les regles del joc de l’estat capitalista (i fins fa poc per a ells mateixos “règim del 78”) com a mínim sorprenent en gent que es reclamava de moviments on la desobediència civil és reconeguda com a motor principal de tot canvi social no purament estètic.

Però la degeneració ideològica sembla haver-se accelerat en la darrera tongada electoral, amb l’esfondrament de Ciudadanos.

El candidat del que fou un partit socialista, Illa, no només va recollir les despulles d’aquest producte de l’IBEX35 sota forma de vots, si no també el llegat ideològic, emprant en la campanya electoral tota la munició retòrica i les tècniques emprades pels Arrimades i Riveras, apuntant cap a un suposat etnicisme excloent de l’independentisme. Imitant als taronges, no es tractava d’identificar subjectes, posicions o propostes polítiques racistes o xenòfobes si no de, literalment, “crear” la cosa (l’etnicisme xenòfob com a part del projecte independentista) a partir de la identificació i magnificació d’anècdotes i opinions personals, la interpretació manipulada de conceptes o eslògans o de la simple reiteració de missatges clonats, suportada per l’eco incessant de tota la “brunete” mediàtica desplegada també en territori català.

Donant per bons i naturals significant buits, com la neutralitat de l’espai públic i de les institucions, o afirmant que les polítiques de govern han de tenir en compte els interessos de tothom i no d’una part de la societat (fa mal haver d’explicar a una suposada esquerra, per molt reformista que sigui, que totes i cada una d’aquestes afirmacions són una gegantina presa de pel en una societat dividida en classe, i més en una com l’espanyola on la classe dominant conserva privilegis propis de l’edat mitja) Illa i els seus van basar la campanya en acusar directament d’apartheid una part consistent del moviment independentista. Evocant una vegada i una altra la imatge d’una “societat fracturada”,  d’una estupidesa flagrant per a qualsevol que pensi la societat en una dimensió històrica i que sap que el conflicte és la condició indispensable per la superació de tota mena d’injustícies, però que, com diria en Trump “funciona” la mar de bé.

Amb enorme irresponsabilitat, les candidates d’ICV/Comuns, lluny d’aprofitar aquest gir escandalós cap a la dreta nacionalista i odiadora del PSC per afirmar-se com única alternativa d’esquerra estatal, s’han apuntat a l’opció que desplaça la confrontació cap al terreny identitari, evitant que el debat es centri en els elements purament polítics.

És una decisió gravíssima però lògica, ja que si l’atac a JxC com a hereus neo-liberals de Convergència i Unió es centrés en les propostes i actuacions en els camps econòmic, social i de defensa dels drets, serien innombrables les contradiccions que explotarien a la cara d’aquesta esquerra pretesament renovadora.

En efecte l’agenda i els principis de política general, així com la col·locació ideològica de militància i votants de JxC cobreixen exactament el mateix espai (per no dir més a l’esquerra) que ocupa el PSOE, aliat preferent dels Comuns i soci de govern a l’Ajuntament de Barcelona i a l’estat. És més, com s’ha demostrat en diverses ocasions, en matèria social un govern de coalició amb els post-convergents ha desbordat per l’esquerra el “govern més progressista de la història d’Espanya”. I no parlem de la més que incòmoda presència del sector més dretà (Unió Democràtica de Catalunya)  de la finiquitada, però mai prou amortitzada, CiU a dins de la coalició electoral sota les sigles del PSC.

Per altra banda, tot i ser un partit conservador, marcat per un cert classisme de mitja burgesia i caracteritzat per una visió de país més clarament neoliberal, no hi ha cap element objectiu que permeti titllar JxC d’extrema dreta o de partit xenòfob- contràriament al que passa amb Vox i l’autèntica dreta ultra -: ni en el seu programa ni en les declaracions dels seus dirigents, ni en els pronunciaments públics. Basar unes acusacions tan greus en interpretacions parcials o atribucions d’intencions ocultes no és acceptable en un debat honest.

En definitiva, la balcanització promoguda per Illa i els seus i a la que s’ha apuntat ICV/Comuns s’explica amb la impossibilitat d’articular una oposició substancial a una dreta neo-liberal de la qual han assumit gairebé tots els plantejaments. És, ras i curt, l’única arma que els queda per mantenir-se vius electoralment. Però… a quin preu?

Un, ja evident, és l’abandó de les posicions de lluita social bescanviades per tímides demandes assistencialistes (4 ajuts i subvencions per a la “gent necessitada” i les seves “preocupacions reals”)   o d’actualització estètica del sistema. Abandó que s’acompanya de recolzament obert a l’estabilitat de l’aparell de dominació, escenificat entre d’altres per les condemnes de la “violència” al carrer.

L’altre, de conseqüències potencialment gravíssimes, és la creació d’un imaginari de conflicte ètnic. Comprant i rellançant el relat creat per Ciudadanos i la dreta monarquico-unionista de les dues Catalunyes (una rica i catalanista, l’altra pobre i castellana, fotografia falsejada que, per cert, menysprea el 15% de la població de Catalunya que no té ciutadania espanyola ni el castellà – o el català – com a llengua mare) PSOE i ICV/Comuns entren a alimentar un mecanisme que ha estat assajat manta vegades al llarg de la història. La darrera vegada, en Europa, pel Miloseviç de la Gran Serbia.

Ja comencem a veure els efectes d’aquesta estratègia perversa, en la catalanofòbia de mitjans de comunicació i personatges públics, el rebuig a la llengua catalana, el creixement d’opcions obertament neo-feixistes com Vox, la proliferació de grupuscles de nacionalistes, aquests si identitaris, espanyols, les agressions, la criminalització mediàtica, judicial i policial de l’independentisme més d’esquerres…

Ja es constata l’existència de sectors que es creuen realment víctimes d’un pla d’extermini (cultural i lingüístic, de moment) per part d’una minoria catalana poderosa i suprematista que aspira a la puresa de sang. Només és qüestió de temps que la por que se’ls ha induït es transformi en odi legitimador de més violència repressiva.

No sembla una opció gaire intel·ligent ni progressista, en una Europa que va viure la creació del dimoni jueu, bosniac o kosovar.